Falses errades tipogràfiques, 3: Ossama Bin Laden

És paradoxal que dos personatges públics els noms dels quals només es distingeixen (en la transliteració a l'anglès) per una lletra hagin esdevingut tan antagònics.
Tanmateix, aquest petit tret diferencial ha donat lloc a confusions, manipulacions i també a jocs gràfics (en aquest cas, meu).
És fàcil destriar la falsa errada tipogràfica de la veritable, ¿oi? Una pista: eszet. Una altra: El País no té correctors.

Silvia Senz

Figures retòriques i tipografia, 1: palíndroms i ambigrames

Tot citant la versió 2.0 del Verbàlia de Màrius Serra, el Rodamots (un web imprescindible, al qual val la pena donar suport) defineix un palíndrom com una «Paraula o frase que es llegeix igual de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com anilina —on l'eix de simetria és a la lletra L—, Anna —on l'eix és entre les dues N— o les frases “Català a l'atac”, “Un cos sóc nu” o “Tira'm anís a la sina, marit” [Vegeu més exemples de palíndroms en català aquí]». 

Un verbívor mexicà, Gilberto Prado Galán, adherit a l'escola barcelonesa d'on va sorgir el Club Palindromista Internacional, i que el 2010 ja va treure tímidament al mercat una primera antologia de palíndroms del castellà (A la gorda drógala), n'ha publicat una nova, amb més cara i ulls, que aplega un extens corpus palindròmic-literari: Sorberé cerebros. 
Del palíndrom, en Galán diu que és «la joya de la corona ludolingüística pero también, y sobre todo, el ejercicio verbal que mejor desnuda los mecanismos intrínsecos de la lengua». És ben cert. El palíndrom és una figura del llenguatge veritablement enginyosa, un tour de force només per a virtuosos que, en la seva extensió discursiva, explota el potencial expressiu de la simetria del text i de la inversió de l'ordre de lectura no només lletra per lletra, sinó també sintagma per sintagma o frase per frase. 

Un dels exemples més reeixits de palíndrom discursiu (i el que ve més a tomb en aquest bloc) és el que la secció britànica de l'editorial Dorling Kindersley Books va presentar en una trobada d'editors, amb la intenció de capgirar el discurs apocalíptic sobre la fi de l'edició. En Màrius Serra (of course) el va traduir magistralment al castellà per a La Vanguardia, quan encara no es publicava en català.

Hom diria que el palíndrom (lèxic o discursiu) és el rien ne va plus de la ludo-lingüística pel que fa a la manipulació de l'ordre natural de lectura. I hom aniria errat. :-) Es pot elevar al quadrat l'efecte lúdic si, a més d'alterar l'ordre natural de lectura (d'esquerra a dreta), fem servir la ductilitat compositiva del disseny de lletres per a convertir qualsevol mot o frase no naturalment simètrics en un palíndrom tipogràfic, o ambigrama.

Un ambigrama és la representació gràfica d'una paraula o d'una frase, en el disseny de la qual s'han realitzat operacions molt controlades de deformació dels caràcters que permeten obtenir noves lectures (i nous sentits) del text no només per inversió de l'ordre natural, sinó també per especularitat, rotació i encadenament. Al web Serpiente. Ambigramas caligráficos y no tanto, a la revista Ambrigram, als blocs Ambigrames, Letritas i Logo Design Love i al fotobloc Els ambigrames del Txescu en trobem magnífics exemples, fets a mida i a mà, tal com s'explica en aquest tutorial del mateix Txescu:

I dic «fets a mida i a mà» perquè automàticament també podeu aconseguir un ambigramajament estàndard del vostre nom.

Principis funcionals de la tipografia per a mariners d'aigua dolça

Amb bon esperit de guanyar-me enemics i, per postres, repartir-los entre els especialistes citats, ahir (mal)parlava de la proliferació de dissenyadors editorials amb un sentit de la funció tipogràfica restringit a l'estètica i la innovació a qualsevol preu. M'hagués agradat pujar-ne exemples que tinc aplegats, però el meu afany de provocar animadversions no és tan suïcida. El que sí faré, però, és un apunt breu dels principis que han regulat (i regulen) la creació i l'ús tipogràfic al llarg de l'era Gutenberg.

El conjunt de regles tradicionals de composició i disposició tipogràfiques dels elements d'un text (escriptura tipogràfica) s'ha anat afaiçonant durant segles de treball tipogràfic en les impremtes i les editorials, sobre la base de criteris estilístics i funcionals que entenen l'ús de la tipografia i de l'espai com el mitjà per obtenir un producte gràfic semiòtica i estèticament coherent, llegible, proporcionat, i fàcilment identificable, comprensible i manejable. I tot plegat aprofitant el propi bagatge del lector i amb un estalvi de recursos gràfics que no minvi l'eficàcia del resultat.  

Un bon treball de disseny, doncs, ha de saber treure rendiment del potencial de la tipografia per a realitzar diverses funcions d'assistència a l'autor, al text i al lector (i de retruc a l'editor):

• guiar la vista en el procés de lectura;  
• afavorir el discerniment del text;
• reduir l'esforç perceptiu i cognitiu que realitza el lector;
• reforçar el codi escrit per mitjà de l'addició d'un seguit de valors (díctics, demarcatius, emfàtics, estructurals, diacrítics...) convencionalment assignats als elements tipogràfics i espacials, que permeten visualitzar l'estructura d'una obra, identificar-ne els diversos components significatius (citacions, tipologies de notes i d'índex, intercalats, peus, paràgrafs, remissions...) i llurs interdependències, i navegar-hi sense entrebancs.

El canon tipogràfic sempre s'ha afermat en la validesa immutable d'aquest principis, que ni tan sols els avenços tecnològics i les noves preferències estilístiques haurien fet trontollar si a aquestes contingències no s'hagués afegit sovint l'esnobisme, la niciesa, la cobdícia, l'arribisme o l'arrogància de certs professionals que fan passar l'ego (o fins i tot les seves mancances) per davant de la seva obligació.

Qui, per exemple, elimini la disposició en columna d'un índex alfabètic i el compongui com una sopa de lletres virolada (ideal per a cartelleria però no per a llibres), està regatejant al lector la possibilitat de situar-se ràpidament en un punt del text que li interessa, a més de fer-li venir molt mal de cap. 

Qui decideixi ajuntar només a la capçalera de la pàgina dreta els folis de la doble pàgina (parell i senar), es trobarà que, quan un capítol acaba en pàgina parell i el següent comença, per tant, en senar, el lector no trobarà cap número de plana col·locat durant 3 pàgines seguides, la qual cosa no li facilitarà gens ni mica la ubicació, a més de fer perdre tot el sentit al foli numèric, que no ha d'anar a cada plana només per fer maco.

Qui vol innovar l'ortotipografia fent que les citacions vagin sense cometes de cap mena i en un color i tipus diferent del general, a més d'encarir el producte si és imprès, no sembla entendre moltes coses:

• que l'entrenament del lector el farà identificar molt millor una citació per allò que tradicionalment la caracteritza i la demarca: les cometes;
• que l'entrenament del lector li farà interpretar el color i el tipus diferent més aviat com si equivalguessin a una negreta, donat que l'èmfasi i la diàcrisi són alguns dels valors que tant la negreta com el color i el contrast de tipus solen aportar al text seguit;
• que si la citació inclou altres citacions, per coherència gràfica caldrà treure's de la màniga marques de jerarquia de sub-citacions innovadores, que encara confondran més al lector;
• que és més que probable que la necessitat d'aplicar aquests nous usos en el text compost causi errades tipogràfiques abundants.

I qui supedita una norma ortotipogràfica que té arguments sòlids de defensa als condicionaments dels deficients programes informàtics de tractament de textos no entén que el que cal millorar no és la norma, sinó el programa.

Un dels millors dissenyadors amb qui he treballat em va dir un cop que un tipògraf que no sap integrar en una lletra els signes diacrítics, com ara els accents, i ho justifica per raons d'estètica o en dóna la culpa a l'ortografia, hauria de plegar veles. Per desgràcia, d'aquesta mena de mariners de pega se'n veuen massa per les aigües editorials. Prou que ho veu un altre mestre:

Altres aspectes menys evidents però igualment importants per a la rehabilitació d'aquesta cultura tipogràfica potencial tan greument depredada, com per exemple l'excel·lència del tipus, el cos, l'espai entre lletres i la interlínia en la disposició d'un text sobre un format determinat, amb la relació de marges i tons (en general, negre sobre blanc), han quedat absolts de tota disciplina i avui regna l'anarquia més absoluta en l'ús de la tipografia, fins i tot entre els professionals, la qual cosa comporta ignorància i insensibilitat, noves regles del joc per combatre l'avorriment que comporta el lleure desbordant de mediocritat que ens dilueix.

Silvia Senz

Correctors i dissenyadors (editorials que no saben tipografia), a l'infern de dos en dos

Hay excelentes correctores que no saben de tipografía sino lo elemental, pero que se niegan a aprenderla porque la suponen ajena a sus actividades. [Roberto Zavala Ruiz, El libro y sus orillas, p. 267.]

La frase citada constata un fenomen cada cop més corrent, fomentat per una formació editorial que sovint ignora quina és la matèria fonamental de tota publicació. Quants màsters, postgraus i cursets de correcció (fins i tot de correcció tipogràfica!) que hàgiu fet o conegueu ofereixen un mòdul o un grapat de sessions sobre tipografia, més enllà de l'anatomia del tipus i les classificacions tipològiques? Els podeu comptar amb els dits de mitja mà. El resultat és que, com bé diu el Zavala, no és fàcil trobar correctors d'originals capaços de preparar-los per a composició ni, cal afegir, correctors tipogràfics capacitats per ajustar compaginacions, proposar recorreguts o reconèixer en un text què és un error de composició i què no, ni com assenyalar-lo. I encara més difícil és trobar un editor que sàpiga dirigir i controlar un grafista perquè faci el paper que li toca sense ofegar el text.
Perquè avui, que es celebra el Dia Mundial del Disseny Gràfic, cal dir que també és cada cop més comú trobar-se dissenyadors gràfics editorials que, més enllà de l'estètica, no saben quines funcions té la tipografia, i a qui cal fer una pila d'avisos que els mostri el camí dels bons minyons. Tant és així, que n'hi ha qui ha cregut necessari dedicar-los tot un cos de Policia del Disseny:

Són dissenyadors d'aquesta mena el que fan bona la frase que un mestre (amb majúscules i en plural) sol dir: "Els dissenyadors, a l'infern de dos en dos".


Silvia Senz

El Sindicat de Dibuixants Professionals: la contribució dels cartellistes, dibuixants i ninotaires catalans a la construcció i defensa de la Segona República espanyola

Proclamada la Segona República el 14 d'abril del 1931, avui fa vuitanta anys, els anys que es van succeir va ser una època d’apogeu cultural tant a Catalunya com a Espanya, perquè es considerava la cultura com el símbol suprem de la formació humana i, per tant, ocupava un lloc privilegiat en la propaganda de les organitzacions d’esquerra, especialment en les actuacions que anaven adreçades a les classes populars i que defensaven una «cultura de la llibertat», que abastava tant el llibre, les revistes, l’alfabetització, el cartellisme, etc., com missatges relacionats amb la higiene personal, el control de la natalitat, l’educació infantil, la nova moral sexual, el naturisme o l’eugenèsia.

El col·lectiu de cartellistes, dibuixants i ninotaires catalans, immersos en el conjunt d’avenços culturals i socials que va fer possible el Govern republicà, van abocar-se amb el seu treball a donar suport a tots i cadascun dels esforços per organitzar la nova societat; a Catalunya, posant-se a disposició de la Generalitat a fi de participar en els plans d’ensenyament i cultura, propaganda, restauració i conservació del patrimoni, etc. En aquest marc d’efervescència cultural i esperit renovador, l'aixecament militar del 18 de juliol del 1936 els oferí un nou motiu per vindicar la funció social de l’art i defensar la «cultura de la llibertat».

 

Un cop iniciada la guerra, la voluntat dels artistes d’involucrar-se en aquest combat es canalitzà per mitjà de les organitzacions sindicals, algunes de les quals adscrites als grans partits, on s'aplegaren els més compromesos, que van acabar reclamant la desaparició de les associacions d’artistes més tradicionals, com la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el Cercle Artístic de Sant Lluc, l’Agrupació d’Amics de l’Art Litúrgic, etc., considerades excessivament burgeses o confessionals. En un difícil equilibri entre la feina col·lectiva i la llibertat creativa individual, els artistes d'aquestes formacions sindicals d'esperit progressista i revolucionari es llançaren a produir cartells, gravats, pancartes, diaris murals, dibuixos per a llibres i revistes, il·lustracions de fullets, i a pintar tramvies, vagons de trens i camions a l’estil dels de la Revolució Russa, creant una imatgeria que, ben aviat, trastocaria l’aspecte visual dels carrers del país i contribuiria decisivament a la creació i el manteniment del clima revolucionari.

Per bé que també es van formar el Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya (UGT), la Cèl·lula de Dibuixants del Partit Socialista Unificat i el Sindicat Únic de Professions Liberals (CNT), l'agrupació més representativa i alhora la més activa va ser el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP). Creat pocs mesos abans de l'esclat de la guerra per Helios Gómez, amb el dibuixant Feliu Elies, Apa (fundador i director del setmanari humorístic Papitu) com a president d’honor, el Sindicat va esdevenir el centre de producció de propaganda gràfica més important del país. Al nucli inicial de dibuixants publicitaris i il·lustradors, ben aviat s’hi afegiren conreadors d’altres especialitats, com ara retolistes, tipògrafs o litògrafs, fins a comptar, en pocs mesos, amb uns 1800 afiliats. Malgrat l’adhesió del Sindicat a la UGT, hi participà indistintament gent simpatitzant de la majoria d’organitzacions sindicals i polítiques i, en el seu taller s’acceptaren indiscriminadament encàrrecs de totes elles, així com del Comissariat de Propaganda de la Generalitat.
Amb l'alçament militar contra la República, el país quedà dividit en dos bàndols, el republicà i el dels feixistes, auto-denominats nacionals. En el cantó republicà van romandre les grans ciutats, els nuclis industrials i el món de la cultura, i en el cantó franquista, l’Espanya agrària, arcaica i tradicionalista que donà suport a les tropes rebels, liderades pel general Franco. I aquesta confrontació entre modernitat i tradició, entre llibertat i absolutisme, classes populars i classes burgeses, es posà en evidència en el llenguatge i la imatgeria dels cartells d’aquell moment. Els tres primers cartells que es feren vam ser Unió és força. UGT-CNT, de Solà; Llegiu Treball, de Riba i Rovira, i Treballa per als que lluiten. UGT, de Fontserè, que foren editats pel recentment creat Partit Socialista Unificat de Catalunya i difosos àmpliament. Després, del taller del SDP van sortir els famosos cartells: I tu? Què has fet per la victòria?; Les Milícies us necessiten; Llibertat!; Feu tancs!; La batalla de l'ou; els de l'11 de Setembre; els de l'ajut a Madrid i a Euskadi, etc.

A partir dels Fets de Maig del 1938 i de la successiva mobilització dels afiliats, que afectaren profundament la cohesió interna de l'organització, l’SDP deixà d’exercir un paper actiu, i els partits i el Govern, instal·lat a València, produïren la seva pròpia propaganda.

No se'n sap gaire de cadascun dels artistes que hi varen treballar, molts dels quals van exiliar-se. El fet que els cartells estiguin majoritàriament signats ha permès conèixer poc menys d’una vintena de noms, a banda dels d'altres membres dedicats a tasques organitzatives o de producció col·lectiva. La compilació i conservació del patrimoni gràfic d'aquest període propagandístic deu molt a la tasca de col·lecionistes i arxivistes. I molt del que s'ha pogut conèixer de la vida i anècdotes del Sindicat és sobretot gràcies a un dels seus membres, Carles Fontserè, que ha recollit les seves vivències en diversos escrits, i que aleshores era un jove activista de vint anys, membre del Comitè Revolucionari, primer responsable del taller de producció del SDP i autor d’alguns dels cartells més intensos i representatius de l’època.

A reblar la feina d'identificació d'aquest col·lectiu i de reivindicació del seu paper al llarg de tot el període republicà i de la contesa civil segueix contribuint el projecte «La memòria dels dibuixants», endegat per l'associació cultural Zoòtrop, que compta amb el suport d'El Memorial Democràtic. Centrat només en artistes catalans o que van treballar a Catalunya i sobretot en els afiliats als sindicats de dibuixants de la UGT i la CNT, el projecte es divideix en sis accions reivindicatives:

1. La recuperació de dibuixos i altra documentació.
2. L'exposició «La Memòria dels Dibuixants».
3. L'edició d’un catàleg-llibre, complement de l’exposició.
4. La col·locació d’una placa recordatòria a l’edifici de l’antiga seu del SDP, a la cantonada del Portal de l’Àngel–Canuda de Barcelona, anteriorment palau dels marquesos de Barberà i la Manresana, requisat per un grup de dibuixants i milicians armats.
5. La creació d’una pàgina web temàtica de la MdD.
6. La realització d’una pel·lícula documental.

Entre els artistes dels quals coneixem prou la identitat i la trajectòria, molts procedien del cartellisme publicitari, com Subirats i el mateix Fontserè; altres, de la caricatura, com Bartolí, Goñi i Artell; un tercer grup, de la il·lustració, com Sim, Lola Anglada i J. Alloza; uns altres, de la pintura, com Antoni Clavé i J. Miró, i finalment hi havia els que estaven vinculats a la fotografia, com Sala o Català Pic, autor del cartell Aixafem el feixisme, que mostra un peu que trepitja la creu gammada. Aquesta multiplicitat de procedències, especialitats i estils va fer que la producció cartellística d’aquells anys fos fortament eclèctica i basculés entre un noucentisme crepuscular i certes manifestacions de les avantguardes florents en aquell moment a Europa, particularment del cubisme, el futurisme, el surrealisme i el suprematisme. Malgrat això, la dinàmica dels esdeveniments, l’entusiasme d’aquests col·lectius i el fort lideratge exercit per figures com Josep Renau i Carles Fontserè van fer que la gran majoria d’artistes es decantés cap a un realisme d’arrel expressionista, que buscava la simplicitat comunicativa i l’impacte emocional immediat; un estil que arreu del món és conegut com el de la Guerra Civil espanyola.

BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

AA. DD.: República! Cartells i cartellistes (1931-1939), Barcelona: Viena Edicions, 2006.

Cartells de la Col·lecció Fornas. Producció gràfica de la Segona República i la Guerra Civil. Parlament de Catalunya, Barcelona, 2006.

AA. DD.: Helios Gómez. (Catàleg de l’exposició del mateix nom), València: IVAM, 1998.

AA. DD.: Imágenes en guerra. Memoria estampada en la España de los años 30. Colección J. Díaz Prósper y J. Roca Boix, València: Col·legi Major Rector Peset, Universitat de València, 1998. (Catàleg de l’exposició homònima.)

Carulla, Jordi, i Arnau Carulla: La guerra civil en 2000 carteles., 2 vols., Barcelona: Postermil, 1996.

Fontserè, Carles: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Barcelona: Pòrtic, 1995.

Forment, Albert: Josep Renau. Catàleg raonat, València: IVAM, 2003.

Grimau, Carmen: El cartel republicano en la guerra civil, Madrid: Ediciones Cátedra, 1979.

Jardí, Enric: El cartelismo en Cataluña. Fotografies de Ramon Manent, Barcelona: Ediciones Destino, 1983.

Julián González, Immaculada: El cartel republicano en la guerra civil española, Madrid: Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Instituto de Conservación y

Restauración de Bienes Culturales, 1993.

Martin, Rupert, i Frances Morris (eds.): No pasarán. Photographs and posters of the Spanish civil war, Bristol: Arnolfini, 1986 .

Miravitlles, Jaume, Josep Termes i Carles Fontserè: Carteles de la República y de la Guerra Civil, Barcelona: Centre d’Estudis d’Història Contemporània i Editorial La Gaya Ciencia, 1978.

Pelta, Raquel: «Carles Fontserè, un artista en libertad», entrevista a la revista GRRR, núm 6., Barcelona, 2000.

Solé i Sabaté, Josep M., i Joan Villarroya: Guerra i propaganda. Fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya i Viena Edicions, 2006.

Tisa, John (ed.): The palette and the flame. Posters of the Spanish Civil War, Nova York: International Publishers, 1979.

Tjaden, Ursula: Helios Gómez. Artista de corbata roja, Tafalla: Txalaparta, 1996. 

AQUEST APUNT PARTICIPA DE LA COMMEMORACIÓ BLOCAIRE COL·LECTIVA DELS 

80 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA