Quan es parla de metodologia de la correcció d'estil, se sol pensar més aviat en les tècniques i signes que s'empren a l'hora de corregir o en l'aprofitament dels estris i material de consulta que el corrector fa servir, però no tant en el procediment que cal seguir per treballar en condicions de seguretat i bona entesa amb el client, i amb una certes garanties d'ètica professional i qualitat final.
Existeixen pautes de comportament consagrades per l'ús que configuren un eficaç mètode i alhora un autèntic «codi deontològic». Al recull bàsic que José Martínez de Sousa fa en el seu Manual de edición y autoedición (Madrid, Piràmide, 1994, pp. 189 i 190), he afegit algunes pautes més de collita pròpia que recomano seguir a tothom que vulgui treballar professionalment en aquest camp.
Tant si el corrector corregeix en paper com en el document digital:
1) Per començar, i si no vol arriscar-se a quedar en evidència o a ser víctima d'abusos i sobreexplotació, cap corrector no ha d'acceptar mai encàrrecs la complexitat dels quals ultrapassi la seva capacitat o les seves competències. Recordem que un corrector ha de ser professional, però no un altre professional: ni tradueix ni escriu.
2) En el moment d'acceptar un encàrrec ha de consultar amb la persona que li encomana la feina:
- el termini de lliurament de l'encàrrec, i les tarifes i condicions de pagament (si és el primer encàrrec);
- quines normes d'estil internes (si n'hi ha) ha d'aplicar;
- les particularitats del text o del seu autor que convé tenir en compte;
- en quin suport (paper o document electrònic) ha de realitzar la correcció. En el cas de treballar en paper, aplicarà les marques i tècniques específiques i tradicionals per a la correcció d'estil. Si ha de treballar directament en el document electrònic, haurà de tenir en compte les preferències del client, que poden inclinar-se per l'ús de les eines de revisió i comentari d'un determinat processador de text, que permet al client controlar la correcció posteriorment, o per la correcció directa i irreversible sobre el text.
3) No ha de delegar en un col·lega una correcció que se li ha confiat personalment sense consultar-ho abans el client i haver-ne obtingut el vist-i-plau.
4) No ha de corregir mai per caprici ni adoptar decisions que corresponen a l'autor o a l'editor. Aquesta és la regla d'or del corrector.
5) Ha de comprovar fent ús de les obres de consulta pertinents no només les grafies dubtoses, sinó també el significat exacte de les paraules que desconegui o no conegui del cert, refiant-se sempre molt poc del que creu saber.
6) Ha d'anotar en un full a part, tot remetent a la pàgina de l'original on apareixen, els dubtes que el corrector no sigui capaç de resoldre, o aquells problemes del text que no pugui esmenar perquè ultrapassen les seves competències o el seu camp de decisió autònoma. Ha de lliurar aquest full, juntament amb la correcció, al client directe o a l'intermediari que s'escaigui.
7) Sempre que la uniformització estigui justificada, ha d'uniformar l'expressió escrita del text, és a dir, seguir els criteris correctes expressats majoritàriament per l'autor, i ser alhora coherent en l'adopció de qualsevol mena de solució, sigui terminològica, ortogràfica, tipogràfica, gramatical, etc.
8) Ha d'apuntar en un full a part la terminologia específica i els noms propis (antropònims i topònims) la grafia dels quals sigui poc habitual, acompanyada del número de la pàgina on apareixen, per tal de facilitar una correcció o unificació posterior, si cal.
9) Ha de comprovar minuciosament la correlació de tots els elements que es presentin numerats en l'original (paràgrafs, apartats, quadres, notes, peus de figura, etc.).
10) En les traduccions, ha de tenir a mà, per consultar-lo sovint, el llibre original estranger i un diccionari de l'idioma original. Tanmateix, cal dir que un corrector d'estil no és un revisor de traduccions; comprovar la qualitat i fidelitat de la versió no és tasca seva.
Si el corrector corregeix en una prova impresa de l'original (és a dir, sobre paper), que és el més habitual en les grans editorials i el més convenient:
1) Ha de rebre un original amb espaiat i marges suficients per corregir amb comoditat (espaiat = 2-2,5 línies; marges de 2,5 cm).
2) Ha de procurar corregir amb lletra clara, utilitzant els signes, abreviatures i frases de correcció més adequats per a cada cas i administrant-ne l'ús per tal d'evitar sobrecarregar el text de signes que sovint són redundants.
3) A més, si l'editor li ho demana, ha de localitzar en el text, encerclant-los o ressaltant-los amb retolador fluorescent, els següents elements: les crides de nota i les notes; els textos que generalment van intercalats per distingir-los del text general (cartes, documents, exemples en paràgraf a part i citacions extenses —que superin les cinc línies—, poemes...); les fórmules; els signes especials; i els peus de figura, quadres i gràfics si es troben dins del text i no separadament.
Aquestes localitzacions es fan a fi de facilitar la composició i de marcar el lloc on apareixen en el text alguns elements susceptibles de desaparèixer en el procés d'abocar el text de l'original del processador de textos al programa de compaginació.
4) Comprovar que la numeració de les pàgines és correlativa (alguns processadors de textos són deficients en aquest aspecte, particularment si s'ha lliurat l'obra en diversos arxius), i posar-la-hi si cal (penseu només quin trasbals tindria el corrector si li caigués la pila de paper a terra i els fulls estiguessin mal paginats...).
I ara direu: ¿perquè has dit abans que la manera més convenient de corregir és sobre paper? Ben senzill:
- Resulta molt menys fatigós per al corrector, que ha de tenir cura d'una de les seves principals eines de treball: la vista.
- Poden visualitzar-se ràpidament les esmenes, la qual cosa permet a l'editor avaluar amb més facilitat la tasca feta, i al corrector, veure què han corregit altres persones que han intervingut en el mateix original abans que ell i, per tant, què no ha de tocar.
- Si l'autor, emparant-se en la llei de Propietat Intel·lectual, es queixés pel dany moral o qualsevol altre perjudici causat per una correcció, la correcció en paper serveix com a historial del procés de correcció per a possibles controls pericials. Moltes grans editorials es curen en salut conservant durant llargs períodes de temps totes les proves d'una obra publicada.
- Els sistemes de revisió dels processadors de textos usuals (Open Office, Libre Office, Word...) són deficients: no permeten visualitzar totes les correccions fetes, ni realitzar comentaris de manera prou eficaç, ni preparar tipogràficament un original a fons.
- La correcció en paper permet fer servir el llapis per a esmenes estilístiques i suggeriments que poden ser massa subjectius i que han de sotmetre's a l'arbitri de l'editor.
I dit això, s'agrairà tot comentari fruit de l'experiència que pugui complementar aquestes pautes procedimentals.
Silvia Senz
