Quins errors tipogràfics cal corregir, tant si com no, en proves?

Un petit recordatori d'errors estrictament tipogràfics (composició i paginació) que sempre cal corregir en proves tipogràfiques en paper, en tota mena de publicacions i qualitats d'edició.

• Repeticions en línies succesives, i en el mateix lloc de la línia:
– d’una paraula d'almenys dues lletres;
– de 3 o més caràcters idèntics.

• Pàgines incorrectes:

1. Pàgina curta, o de birlí: última pàgina del capítol si és curta. En caixes de text més altes que amples, per ser correcta, ha de tenir almenys cinc línies.

2. Pàgina llarga: és incorrecta la pàgina el text de la qual sobrepassa la caixa de composició, llevat que es tracti de quadres de text apaïsats (i d’il·lustracions a sang o a mitja sang; és a dir, que depassin la caixa de composició i omplin part dels marges o tota la pàgina).


• Col·locació errònia del foli numèric:

1. Si el foli va al peu de la pàgina, no hi ha d'anar en els següents casos:
– en les pàgines de cortesia,
– en la portadella,
– en la contraportada,
– en la portada,
– en la pàgina de drets,
– en  la dedicatòria,
– en la pàgina del lema,
– en  les pàgines ocupades per un quadre o una il·lustració que desborda la caixa de composició,
– en les portadelles internes,
– en les pàgines completament en blanc que precedeixen l’inici de capítol o part similar amb inici propi.

2. Si el foli va a dalt (marge superior o en el foli literari), tampoc ha d'anar:
– en les pàgines d’inici de capítol;
– en parts similars amb arrencada pròpia.

En aquests casos, és convenient, si es pot, desplaçar-lo al peu.

3. El foli numèric mai pot anar en el marge interior, excepte quan forma part del foli literari d’obres lexicogràfiques o enciclopèdiques. 


• Línies incorrectes:

1. Línia lladre: en paràgraf ordinari (justificat per esquerra i dreta i amb sagnia a la 1a línia), es diuen lladres a les següents línies curtes (curta = que no omple tota la mesura d’amplària del paràgraf on va):
– en mesures de paràgraf curtes (menys de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a cinc lletres + la puntuació;
– en mesures més llargues (a partir de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a set lletres + la puntuació.


2. Falsa línia plena: en paràgraf ordinari, s'anomena així la línia que sembla plena, però que en realitat no completa l’amplada del paràgraf per menys espai que el que correspon a la sagnia del paràgraf.

3. Línia vídua: línia curta de final de paràgraf que queda a principi de pàgina o columna. És acceptable si omple l’amplada de la caixa de composició.

Per corregir-la, es poden fer recorreguts.

4. Línia òrfena: primera línia de paràgraf, incorrecta quan queda sola a final de pàgina o columna. Alguns llibres d’estil editorials l’admeten.

Per corregir-la es poden marcar recorreguts.

• Espais incorrectes:

1. Línies obertes o atapeïdes. L’ús insuficient o excessiu de l’espai entre paraules es veu a simple vista:

2. Dobles o triples espais: errada per pulsació de dos espais en lloc d’un, no corregida en l’original.

3. Riu, carrer o carreró: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de tal manera que la seva alineació línia després línia formen un carrer o carreró evident a simple vista.

4. Corral: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen un cercle, òval o arc evident a simple vista.

5. Escala: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen una línia en blanc en serreta, evident a simple vista.

Silvia Senz

Com llegim (si no som correctors ni infants)

Deixant de banda la peculiar manera de llegir del corrector professional (particularment del tipogràfic) i les primeres fases de l’aprenentatge de la lecto-escriptura, el fet és que les persones no llegim lletra per lletra ni reconeixem les paraules com a resultat d'una reconstrucció seqüencial de cada lletra. I això és perquè els nostres ulls no escanegen el text de forma contínua, sinó que realitzen moviments en petits salts, o moviments sacàdics. 

 

• Els moviments sacàdics de progressió duren entre 20 i 40 mil·lisegons, combinats amb periodes de fixació més llargs, que duren entre 100 i 500 mil·lisegons (amb 230 ms de fixació mitjana). A grans trets, la mirada resta fixa o immòbil durant el 90 % del temps invertit en la lectura, i el 10 % restant va canviant en busca d’informació nova. 

L’àrea típica de cobertura és d’uns 30 graus entre fixació i fixació, la qual cosa comporta un salt cada 6 a 9 lletres, un valor que no es veu afectat pel cos de la lletra. 

 

• A més, aquest seguit de moviments i fixacions no sempre és lineal, en una única direcció, sinó que, de vegades, els moviments sacàdics fan regressions, és a dir, van enrere cap a una zona ja llegida de la mateixa línia o, fins i tot, de línies anteriors.

Aquestes regressions sacàdiques, d’amplitud variable, tenen quatre funcions: 

1. Recuperar informació no copsada.  

2. Retorn a una zona ben identificada, com a part del processament del significat del text. 

3. En cas que l’ull hagi avançat més ràpid que el processament cognitiu, realitzar un bucle d’espera per tal de deixar el marge de temps necessari per a la comprensió del text. 

4. Recol·locar la vista, corregint el focus inicialment fet en la paraula.

• Alhora, durant la lectura l’ull també fa moviments sacàdics de salt de línia, de gran amplitud (abasten uns 50 caràcters) i amb una durada de 80 ms. Comencen quan queden de 5 a 7 caràcters per acabar la línia.

• A cada fixació, l’ull pot percebre amb més o menys agudesa uns 30 caràcters, que es distribueixen de manera proporcional cap a la dreta i l'esquerra del punt de fixació. Així doncs, es pot processar més d’una paraula per cada fixació.

Malgrat els punts difusos que queden a banda i banda de cada fixació, el reconeixement de les paraules és possible gràcies a un processament en paral·lel, on la informació que aporten els trets gràfics dels caràcters ajuda a identificar les lletres i aquestes, al seu torn, ajuden a identificar síl·labes i paraules. De fet, en les llengües amb molta regularitat o transparència ortogràfica, com ara el castellà i el català, la síl·laba assumeix un paper important en la identificació visual de paraules escrites. Simultàniament, la informació que es va copsant de les paraules facilita la identificació de lletres i aquestes, al seu torn, el reconeixement de trets.

• Pel que fa als trets tipògràfics, quan llegim, a més, obtenim la informació principal especialment de la part superior i la part dreta dels caràcters, denominada zona fisonòmica.

Les ascendents i les descendents de les lletres són també fonamentals per discernir un caràcter d’un altre.

• Una lectura àgil es caracteritza, en general, per: 

– desplaçaments sacàdics amplis (amb economia de fixacions),  

– fixacions de curta durada 

– i moltes menys regressions que quan la lectura és lenta i dificultosa.

Alguns factors de variabilitat temporal en la lectura són: 

1. Les característiques del lector: capacitats perceptives, cognitives i entrenament lector. 

2. La complexitat temàtica i estructural dels textos: com més complex sigui un text, més perllongades seran les fixacions, més curts els salts sacàdics, més gran serà el nombre de regressions i més petita la velocitat de lectura. 

3. El tipus de lletra, només si es fan servir tipus poc comuns per a un determinat ús o per al lector al qual es destina el text. 

4. La quantitat de caràcters per línia afecta els moviments oculars. S’ha demostrat que el nombre òptim per línia és aproximadament de 52. Un nombre més gran dificulta els escombratges de retorn, fent que el lector comenci en una línia equivocada de text. Les sagnies a inici de paràgraf tenen, en aquest sentit, una funció díctica, que orienta l’ull cap a la línia correcta després del punt i a part. 

 

D'altra banda, es pot processar més d’una paraula en cada fixació, i si les línies no tenen prou caràcters aquesta capacitat no pot ser aprofitada amb eficiència.

 

Silvia Senz

Curs de correcció tipogràfica (llibre imprès i digital; castellà i català)

Barcelona 6-21 maig [18h]. Correcció tipogràfica (llibre imprès i digital) 

€120.00

Organitza: El Taller Editorial (Formació) 

Contacte: El Taller Editorial <info@eltallered.com>

Del 6 al 21 de maig de 2014, dimarts i dimecres de 18h a 21h.

Llengües de correcció i impartició: castellà i català (amb pràctiques també en modalitat valenciana).

Perfil recomanable de l'alumnat: titulats en Arts Gràfiques (Preimpressió), Disseny Gràfic, Filologia (catalana o hispànica), Traducció i Interpretació, Humanitats, Ciències de la Comunicació, Edició, i treballadors del sector editorial o gràfic.

CONTINGUT:

1. DEFINICIÓ I DELIMITACIÓ DE LA CORRECCIÓ TIPOGRÀFICA
• Què és i què no és
• Qui l'aplica: perfil històric i actual del corrector tipogràfic
• Quan s'aplica: la correcció tipogràfica en el procés editorial
• Què es corregeix i què no
2. NORMATIVA ESPECÍFICA: TIPOGRAFIA I ORTOTIPOGRAFIA BÀSIQUES
• Tipografia
• Ortotipografia
3. BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA I RECURSOS PER A LA CORRECCIÓ TIPOGRÀFICA EN CATALÀ I CASTELLÀ
4. PROCÉS, MÈTODE, TÈCNIQUES I RECURSOS
• La correcció tipogràfica en paper
• La (indesitjable) correcció tipogràfica en pantalla
• La correcció tipogràfica d’ebooks: del corrector al tipògraf
5. TALLER PRÀCTIC 

Duració: 18 hores.

Lloc: Carrer d'Aragó, 9, 5è pis. A les aules de l'AGTC.

Docents: Silvia Senz i Jaume Balmes.

Calen ordinador i/o dispositiu de lectura d'ebooks per a les darreres sessions. Si no en disposeu, ens podeu avisar i us ajudarem a buscar-ne.

Preu: 120 €.

Descomptes disponibles: a partir de dos treballadors de la mateixa empresa. Consulteu a: <info@eltallered.com>.

Mínim d'alumnes: 7 (en cas d'anul·lació es retornarà el 100 % de la matrícula)

Principis funcionals de la tipografia per a mariners d'aigua dolça

Amb bon esperit de guanyar-me enemics i, per postres, repartir-los entre els especialistes citats, ahir (mal)parlava de la proliferació de dissenyadors editorials amb un sentit de la funció tipogràfica restringit a l'estètica i la innovació a qualsevol preu. M'hagués agradat pujar-ne exemples que tinc aplegats, però el meu afany de provocar animadversions no és tan suïcida. El que sí faré, però, és un apunt breu dels principis que han regulat (i regulen) la creació i l'ús tipogràfic al llarg de l'era Gutenberg.

El conjunt de regles tradicionals de composició i disposició tipogràfiques dels elements d'un text (escriptura tipogràfica) s'ha anat afaiçonant durant segles de treball tipogràfic en les impremtes i les editorials, sobre la base de criteris estilístics i funcionals que entenen l'ús de la tipografia i de l'espai com el mitjà per obtenir un producte gràfic semiòtica i estèticament coherent, llegible, proporcionat, i fàcilment identificable, comprensible i manejable. I tot plegat aprofitant el propi bagatge del lector i amb un estalvi de recursos gràfics que no minvi l'eficàcia del resultat.  

Un bon treball de disseny, doncs, ha de saber treure rendiment del potencial de la tipografia per a realitzar diverses funcions d'assistència a l'autor, al text i al lector (i de retruc a l'editor):

• guiar la vista en el procés de lectura;  
• afavorir el discerniment del text;
• reduir l'esforç perceptiu i cognitiu que realitza el lector;
• reforçar el codi escrit per mitjà de l'addició d'un seguit de valors (díctics, demarcatius, emfàtics, estructurals, diacrítics...) convencionalment assignats als elements tipogràfics i espacials, que permeten visualitzar l'estructura d'una obra, identificar-ne els diversos components significatius (citacions, tipologies de notes i d'índex, intercalats, peus, paràgrafs, remissions...) i llurs interdependències, i navegar-hi sense entrebancs.

El canon tipogràfic sempre s'ha afermat en la validesa immutable d'aquest principis, que ni tan sols els avenços tecnològics i les noves preferències estilístiques haurien fet trontollar si a aquestes contingències no s'hagués afegit sovint l'esnobisme, la niciesa, la cobdícia, l'arribisme o l'arrogància de certs professionals que fan passar l'ego (o fins i tot les seves mancances) per davant de la seva obligació.

Qui, per exemple, elimini la disposició en columna d'un índex alfabètic i el compongui com una sopa de lletres virolada (ideal per a cartelleria però no per a llibres), està regatejant al lector la possibilitat de situar-se ràpidament en un punt del text que li interessa, a més de fer-li venir molt mal de cap. 

Qui decideixi ajuntar només a la capçalera de la pàgina dreta els folis de la doble pàgina (parell i senar), es trobarà que, quan un capítol acaba en pàgina parell i el següent comença, per tant, en senar, el lector no trobarà cap número de plana col·locat durant 3 pàgines seguides, la qual cosa no li facilitarà gens ni mica la ubicació, a més de fer perdre tot el sentit al foli numèric, que no ha d'anar a cada plana només per fer maco.

Qui vol innovar l'ortotipografia fent que les citacions vagin sense cometes de cap mena i en un color i tipus diferent del general, a més d'encarir el producte si és imprès, no sembla entendre moltes coses:

• que l'entrenament del lector el farà identificar molt millor una citació per allò que tradicionalment la caracteritza i la demarca: les cometes;
• que l'entrenament del lector li farà interpretar el color i el tipus diferent més aviat com si equivalguessin a una negreta, donat que l'èmfasi i la diàcrisi són alguns dels valors que tant la negreta com el color i el contrast de tipus solen aportar al text seguit;
• que si la citació inclou altres citacions, per coherència gràfica caldrà treure's de la màniga marques de jerarquia de sub-citacions innovadores, que encara confondran més al lector;
• que és més que probable que la necessitat d'aplicar aquests nous usos en el text compost causi errades tipogràfiques abundants.

I qui supedita una norma ortotipogràfica que té arguments sòlids de defensa als condicionaments dels deficients programes informàtics de tractament de textos no entén que el que cal millorar no és la norma, sinó el programa.

Un dels millors dissenyadors amb qui he treballat em va dir un cop que un tipògraf que no sap integrar en una lletra els signes diacrítics, com ara els accents, i ho justifica per raons d'estètica o en dóna la culpa a l'ortografia, hauria de plegar veles. Per desgràcia, d'aquesta mena de mariners de pega se'n veuen massa per les aigües editorials. Prou que ho veu un altre mestre:

Altres aspectes menys evidents però igualment importants per a la rehabilitació d'aquesta cultura tipogràfica potencial tan greument depredada, com per exemple l'excel·lència del tipus, el cos, l'espai entre lletres i la interlínia en la disposició d'un text sobre un format determinat, amb la relació de marges i tons (en general, negre sobre blanc), han quedat absolts de tota disciplina i avui regna l'anarquia més absoluta en l'ús de la tipografia, fins i tot entre els professionals, la qual cosa comporta ignorància i insensibilitat, noves regles del joc per combatre l'avorriment que comporta el lleure desbordant de mediocritat que ens dilueix.

Silvia Senz