En un temps de revifada d'aquestes escomeses, L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol és una obra que cal llegir per despertar la ment crítica i esperonar la capacitat de lluita.
Com a petit tast de l'obra, us en deixo la meva modesta aportació:
PRESENTACIÓ
Sense els seus parlants, les llengües no són res. No canvien, no moren, no creen, no designen, no comuniquen, no identifiquen. No manipulen, tampoc. Són el pensament, les mans i les boques dels parlants els que les animen i els atorguen aquestes capacitats. I és la manera com les comunitats de parlants les acullen i les empren el que pot fer que esdevinguin instrument d’allò que les pròpies societats consideren noble o abjecte.Al llarg de la història de la humanitat, la llengua del conqueridor i del colonitzador ha estat un dels estris per marcar el terreny guanyat (i sovint arrabassat). El pas del temps i, en temps moderns, una acció política deliberada han fet, a més, que la llengua de conquesta arrelés i sovint fos acceptada com a pròpia per la població colonitzada. Això, per ell mateix, no és noble ni abjecte: és només un fet de la història humana. Que considerem aquest fet com un avenç, com quelcom d’irreparable o com una injustícia que mereix rescabalament depèn del valor que atribuïm a les llengües i a cada llengua. Sobretot a la nostra.Durant segles, la reflexió sobre la natura del llenguatge i sobre la diversificació lingüística va sorgir de les societats conqueridores, i sovint, en comptes de cercar respostes neutrals, al marge de la valoració de la pròpia llengua, van emmotllar-se al pensament del dominador i van produir idees i mites que justificaven l’encimbellament de les llengües imperials, a expenses de la desaparició o minorització de les llengües subordinades. Tanmateix, la lingüística ha anat avançant alhora que el pensament i el mètode científics, els estudis sociològics i l’ètica política, i la manera d’estudiar el llenguatge humà, les llengües i el valor que tenen per a llurs comunitats culturals ha pres un altre caire. Avui dia, un lingüista que faci honor al coneixement assolit per la seva disciplina, no pot justificar la glotofàgia ni el menyspreu per les llengües dominades emparant-se en arguments científics. I per poc que tingui interès en la vida dels parlants, en els contextos que condicionen els usos lingüístics, honestament ha de reconèixer que fins i tot en el món actual són factibles models de funcionament social i d’organització política que garanteixin, si més no, la preservació de la linguodiversitat.Malgrat això, en plena globalització, els centres polítics dels antics imperis han retrobat en el capital simbòlic i el valor econòmic de les seves respectives llengües un nou mitjà per rehabilitar i adaptar als nous temps les antigues estructures de dominació. Amb la creació de blocs de «cooperació» amb les antigues colònies, han fet que la llengua de l’imperi esdevingui, un altre cop, un mitjà de posicionament en el nou ordre mundial, de marca dels seus dominis i de la seva dominació, al servei sempre de la geoestratègia dels antics centres de poder i dels interessos del gran capital que ara hi mou els fils. El fet que Espanya hagi estat la darrera exmetròpoli a moure la peça lingüística en l’escac geopolític mundial no diu res a favor seu. Si no ho ha fet abans, és perquè no en tenia els mitjans. Però un cop iniciada la carrera globalitzadora, el castellà ha esdevingut molt més que la llengua de la nació espanyola o la de l’imperi hispànic: és, ara, l’espanyol global, neologisme estrella del discurs glotopolític sobre la llengua castellana afaiçonat amb la concurrència d’erudits filòlegs i lingüistes espanyols.Val a dir que, des de la hispanística internacional, des de la perifèria de l’antic imperi o des de nous horitzons de conquesta lingüística (com el Brasil), aquest discurs ha estat igualment contestat per lingüistes i ensenyants d’espanyol que han sabut garbellar-lo i mostrar-ne la ideologia, la intencionalitat i els efectes socials, polítics i econòmics. Però massa sovint aquesta tasca ha passat desapercebuda per al gran públic, bé perquè els grans mitjans de comunicació del món dit «hispànic» se n’han estat de difondre-la, bé perquè ha estat un simple exercici intel·lectual, confinat a l’esfera acadèmica.Per aquesta raó és tan i tan excepcional la tasca desmitificadora del discurs de l’espanyolisme lingüístic que durant anys ha dut a terme, de manera infatigable i constant, Juan Carlos Moreno Cabrera. Excepcional per ser ell mateix fill del centre polític de l’antic imperi espanyol. Excepcional per, malgrat això, haver sabut identificar i transcendir les dominàncies ideològiques que amaren la seva llengua d’identitat, el castellà, i el seu entorn cultural i acadèmic. Excepcional per haver resistit a les hostilitats que la seva feina li ha comportat. Excepcional per la seva perseverança a transmetre al conjunt de la societat allò que la lingüística sap del cert sobre les llengües i allò, a més, que un lingüista d’esquerres, que creu a ulls clucs en els drets humans i la justícia equitativa, pot afegir a aquest coneixement. Excepcional per haver acceptat emprar tots els mitjans de comunicació al seu abast, la qual cosa li ha permès passar per damunt dels conglomerats que dominen l’opinió pública. Excepcional per haver sabut reforçar la seva tasca amb el mestratge de savis divulgadors com en Jesús Tusón i l’aprenentatge de joventut en l’activisme marxista. Excepcional, al cap i a la fi, per haver donat el bo i millor de la seva trajectòria i la seva persona pel bé del respecte als parlants de totes les llengües.Ara, per primer cop, aquest missatge que respon al sentit de responsabilitat social d’un lingüista s’expressa en català, honorant l’essència del seu pensament: que totes les llengües són bones, perquè tots els parlants són igualment humans. Esperem que no sigui l’única llengua encara sotmesa a un imperi que l’aculli.Silvia SenzSabadell, juliol del 2014
