L'editor que consulta els seus lectors

Una de les més grans mancances de l'edició de llibres és l'atenció al client (és a dir, al lector), sense la qual cap política editorial assolirà l'objectiu d'oferir un producte que satisfaci les expectatives del lector (per les quals paga sovint un bon preu) i el fidelitzi. 
De tant en tant, però, trobem iniciatives en aquest sentit d'editors que han entès que, en un país que llegeix poc, és més fàcil no perdre lectors per una mala qualitat i un mal servei, que no pas guanyar-los. Aquest és el cas, per exemple, de l'editorial navarresa Txalaparta, que dedica els colofons dels seus llibres a demanar-ne el parer al lector. Esperem que, quan el rebi, també hi pari atenció!

Quins errors tipogràfics cal corregir, tant si com no, en proves?

Un petit recordatori d'errors estrictament tipogràfics (composició i paginació) que sempre cal corregir en proves tipogràfiques en paper, en tota mena de publicacions i qualitats d'edició.

• Repeticions en línies succesives, i en el mateix lloc de la línia:
– d’una paraula d'almenys dues lletres;
– de 3 o més caràcters idèntics.

• Pàgines incorrectes:

1. Pàgina curta, o de birlí: última pàgina del capítol si és curta. En caixes de text més altes que amples, per ser correcta, ha de tenir almenys cinc línies.

2. Pàgina llarga: és incorrecta la pàgina el text de la qual sobrepassa la caixa de composició, llevat que es tracti de quadres de text apaïsats (i d’il·lustracions a sang o a mitja sang; és a dir, que depassin la caixa de composició i omplin part dels marges o tota la pàgina).


• Col·locació errònia del foli numèric:

1. Si el foli va al peu de la pàgina, no hi ha d'anar en els següents casos:
– en les pàgines de cortesia,
– en la portadella,
– en la contraportada,
– en la portada,
– en la pàgina de drets,
– en  la dedicatòria,
– en la pàgina del lema,
– en  les pàgines ocupades per un quadre o una il·lustració que desborda la caixa de composició,
– en les portadelles internes,
– en les pàgines completament en blanc que precedeixen l’inici de capítol o part similar amb inici propi.

2. Si el foli va a dalt (marge superior o en el foli literari), tampoc ha d'anar:
– en les pàgines d’inici de capítol;
– en parts similars amb arrencada pròpia.

En aquests casos, és convenient, si es pot, desplaçar-lo al peu.

3. El foli numèric mai pot anar en el marge interior, excepte quan forma part del foli literari d’obres lexicogràfiques o enciclopèdiques. 


• Línies incorrectes:

1. Línia lladre: en paràgraf ordinari (justificat per esquerra i dreta i amb sagnia a la 1a línia), es diuen lladres a les següents línies curtes (curta = que no omple tota la mesura d’amplària del paràgraf on va):
– en mesures de paràgraf curtes (menys de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a cinc lletres + la puntuació;
– en mesures més llargues (a partir de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a set lletres + la puntuació.


2. Falsa línia plena: en paràgraf ordinari, s'anomena així la línia que sembla plena, però que en realitat no completa l’amplada del paràgraf per menys espai que el que correspon a la sagnia del paràgraf.

3. Línia vídua: línia curta de final de paràgraf que queda a principi de pàgina o columna. És acceptable si omple l’amplada de la caixa de composició.

Per corregir-la, es poden fer recorreguts.

4. Línia òrfena: primera línia de paràgraf, incorrecta quan queda sola a final de pàgina o columna. Alguns llibres d’estil editorials l’admeten.

Per corregir-la es poden marcar recorreguts.

• Espais incorrectes:

1. Línies obertes o atapeïdes. L’ús insuficient o excessiu de l’espai entre paraules es veu a simple vista:

2. Dobles o triples espais: errada per pulsació de dos espais en lloc d’un, no corregida en l’original.

3. Riu, carrer o carreró: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de tal manera que la seva alineació línia després línia formen un carrer o carreró evident a simple vista.

4. Corral: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen un cercle, òval o arc evident a simple vista.

5. Escala: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen una línia en blanc en serreta, evident a simple vista.

Silvia Senz

El corrector d'estil ¿corregeix l'estil?

[Avançament del meu curs «Corrección de estilo y edición de textos», a El Taller Editorial.]

El corrector d’estil (o d'originals) és el professional del text, amb sòlida formació lingüística i bibliològica, cultura enciclopèdica, i domini de mètodes i tècniques de correcció específics, que es dedica a corregir els originals de text (obra de l’autor encara sense compondre tipogràficament). Per aquesta raó sovint s’anomena també corrector d’originals. Atesa la seva tasca d’unificador i adaptador del text a tot un seguit de normatives, el corrector d’estil és el principal executor de les regles d'estil que estableix una casa editorial.

En edició, el concepte d’estil és dual: d’una banda fa referència a l’estil de l’autor, i d’altra, al del propi mitjà editorial.

→ Estil de l’autor: certes formes d’escriptura i composició tipogràfica que responen a la manera peculiar d’escriure d’un autor, és a dir, a les tries que fa entre un seguit de recursos lingüístics i elocutius al seu abast, per tal de donar forma a una voluntat comunicativa, i també estètica i creativa en els textos literaris, concretes. Aquestes eleccions estan condicionades per:

– la personalitat del propi escriptor, que es reflecteixen en preferències estètiques i hàbits expressius privatius;

– el seu coneixement del codi lingüístic i particularment del codi escrit de l’idioma en què escriu;

– el seu domini dels processos de composició i auto-revisió del text;

– factors contextuals, és a dir, els usos que exigeix l’entorn: el seu camp epistemològic, el lector a qui s’adreça, i el moment cultural i tecnològic en el qual escriu (és a dir, les modes estilístiques i els processos de producció escrita).

 

→ Estil de l’editorial: manera peculiar d’una editorial de donar forma estilística i tipogràfica al text d’un autor, que ve determinada per:

– la sensibilitat i gust estètic del professional (dissenyador gràfic, editor ...) que decideix l’aspecte gràfic que tindrà una obra;

– les preferències de l’editor (responsable intel·lectual d’una obra o publicació) en matèria lingüística o estilística, quan hi ha més d’una opció legítima o quan es presenta un cas dubtós al qual les referències normatives habituals no donen una resposta adient;

– per factors contextuals, com el moment cultural i tecnològic en el qual es produeix (és a dir, les modes estilístiques en tipografia i els processos de producció editorial).

Per entendre quins coneixements i habilitats ha d’aplegar un autor (escriptor o traductor literari) en el conreu de l’art i la tècnica de l’escriptura, i quines deficiències poden produir errors, cal entendre primer què és la competència comunicativa escrita (o competència textual):

→ En obres d’autoria, es defineix per la suma de quatre subcompetències:

1. Competència gramatical: domini dels diversos aspectes de la varietat de llengua usada tal com funciona en un lloc i moment determinats: vocabulari (repertori lèxic) usual, regles de formació de paraules (morfologia), de construcció de sintagmes i oracions (morfosintaxi i sintaxi), significats del lèxic i les construccions (semàntica), i regles de representació gràfica (ortografia). La competència gramatical de l’autor/emissor permet al lector/receptor una comprensió precisa del significat literal de les expressions lingüístiques.
2. Competència contextual: producció adequada a les característiques de la situació de comunicació i a les del receptor (situació de distància o proximitat amb el receptor, possibilitat d’interacció, coneixement del món comú amb el lector, varietats lingüístiques compartides amb el receptor, etc.) .
3. Competència discursiva: domini de la combinació de formes lingüístiques que permeten elaborar un text (escrit o oral) en diferents gèneres o tipus de text. Inclou coneixements de coherència i cohesió textuals.
4. Competència elocutiva: capacitat d’aplicar estratègies discursives que permetin millorar l’eficàcia comunicativa del text.

→ En obres de traducció, la qualitat estilística del treball d’un traductor serà el reflex del grau d’assumpció de competències textuals específiques, pròpies no només de la seva competència escrita, sinó també de la seva professió:

1. Competència textual: coneixement del codi lingüístic, insuficient, però, per explicar les equivalències de missatge en la traducció.
2. Competència enciclopèdica: coneixement de les coses i del món, de totes les realitats que conformen el nostre univers físic i mental (especialment dels entorns espacials, temporals i culturals on s’inscriu el text original —en la llengua d’origen—, i els entorns espacials i culturals de la llengua de destinació en la mateixa època del text original).
3. Competència comprensiva: la que permet comprendre o interpretar un text. Consisteix en la capacitat de realitzar la síntesi de tots els paràmetres de la comunicació: autor, missatge, funció del text, destinataris, etc.
4. Competència reexpresiva: és la capacitat de reformular allò que s’ha comprès en un altre idioma, a partir de certes tècniques d’expressió i redacció.

La correcció d’estil se centra en els dos conceptes d’estil que hem definit:

1. D’una banda, a detectar en quines ocasions l’expressió escrita d’un escriptor/traductor respon a una veritable i conscient voluntat expressiva i comunicativa de l’autor (a un estil propi legítim), i en quines altres ocasions es deu a errors involuntaris, fruit d’una deficient competència comunicativa escrita.
2. De l’altra, a aplicar, d’entre tots els usos lingüístics i ortotipogràfics acceptables, els que l’editorial prefereix en el seu llibre d’estil, sempre que no entrin en conflicte amb els usos pels quals legítimament ha optat l’escriptor/traductor.

En conseqüència, el corrector d’estil no ha de:

1. Fer prevaldre les normes d’estil de la casa per damunt de les decisions legítimes de l’autor, tot i que és preferible que ho consulti abans amb el client, i aquest al seu torn amb l’autor.
2. En el cas d’originals de traducció, retraduir l’obra sota cap circumstància.
3. En el cas d’originals d’autoria i pel que fa a les tasques de reescriptura, depassar el seu camp d’acció anant més enllà de les simples millores del text; és a dir, realitzant canvis que suposin creació (nova selecció d’idees, nova selecció de registres i variants, i nova organització del text). El corrector és un restaurador de mobles, no un ebenista.
4. Corregir un estil voluntàriament incorrecte, admissible només en les obres literàries si l’autor pot justificar-lo.

Silvia Senz

De qui parlem quan parlem del «redactor editorial»?

En el món editorial, entorn professional de terminologia polisèmica com n'hi ha pocs, la figura del redactor té diverses encarnacions:

1. L'escriptor professional (o negre editorial quan no signa la seva obra) que escriu una obra per encàrrec, seguint les indicacions i documentació del projecte predefinit per l'editorial.

2. L'editor de textos, que pel que fa a les tasques de redacció, es dedica a:

– elaborar el llibre d'estil intern;

– redactar diversos textos de l'obra que l'autor no ha inclòs en el seu original;

– fer tasques de preparació del text, que consisteixen a adequar-lo a paràmetres normalitzats de redacció i composició (p. ex., normes de divisió i subdivisió de parts d'un escrit; orientació del text en els lloms dels llibres; directrius sobre el contingut, organització i presentació dels índexs i dels textos preliminars d'un llibre...);

– adaptar l’original (quant a contingut, estructura organitzativa, nivell de llenguatge, registre, to...) a una línia o projecte editorials i a un perfil de lector determinats;

– realitzar millores en el text en un nivell profund, que afecta a la seva estructura organitzativa i a la selecció d'idees;

– preparar l’obra original per a les característiques estructurals d'un determinat disseny editorial.

3. El redactor publicitari, que depèn del departament de màrqueting i s'encarrega de la redacció de textos promocionals, entre d’altres la sobrecoberta, la coberta, la faixa i les solapes.

4. El redactor web, que crea i edita els continguts del web de l'editorial.

La meva intervenció al Màster en Edició de l'Idec-UPF

Aviat comencen les meves sessions lectives al Màster en Edició de l'Idec i la Universitat Pompeu Fabra, enguany amb aquest programa:

Màster en Edició IDEC-UPF

2013-2014

Docent: Silvia Senz Bueno

Sessions:

Dimecres, 29 de gener del 2014

Dijous, 30 de gener del 2014

Dimarts, 4 de febrer del 2014

Horari: 18.30 a 22.00 h

Hores lectives: 10,5 h

Programa

Sessions 1 i 2

1. L’EDICIÓ DE QUALITAT

1.1. Conceptes preliminars: qualitat editorial, qualitat gràfica i qualitat textual

1.2. Pros i contres del control de qualitat en edició

1.3. Mitjans i mecanismes del control de qualitat

1.3.1. Professionals, tasques i fluxos de treball

1.3.2. La regulació de la tasca editorial: cànons, estil, normes i reglaments

2. CANON TIPOGRÀFIC, I TERMINOLOGIA TIPOGRÀFICA I BIBLIOLÒGICA

2.1. Definició i principis de la tipografia

2.2. Tipologia

2.3. Tipometria

2.4. Proporcionalitat tipogràfica

2.5. Llegibilitat

2.6. Composició i compaginació

2.7. Parts del llibre

2.8. Errades de composició i compaginació

2.9. Fons bibliogràfiques i recursos sobre tipografia i bibliologia

Sessió 3

3. ORTOTIPOGRAFIA BÀSICA

3.1. Definició i acotació de l’ortotipografia

3.2. Fons bibliogràfiques i recursos sobre ortotipografia per al castellà i el català

4. CONTROL DE QUALITAT TIPOGRÀFICA

4.1. La cadena disseny gràfic-preparació tipogràfica de l'original-maquetació-composició i compaginació-correcció

4.2. El control de la qualitat tipogràfica: qui la fa, quan i com

4.3. Pràctica de correcció tipogràfica (NO ortotipogràfica)