El corrector d’estil (o d'originals) és el professional del text, amb sòlida formació lingüística i bibliològica, cultura enciclopèdica, i domini de mètodes i tècniques de correcció específics, que es dedica a corregir els originals de text (obra de l’autor encara sense compondre tipogràficament). Per aquesta raó sovint s’anomena també corrector d’originals. Atesa la seva tasca d’unificador i adaptador del text a tot un seguit de normatives, el corrector d’estil és el principal executor de les regles d'estil que estableix una casa editorial.
En
edició, el concepte d’estil
és dual: d’una banda fa
referència a l’estil de l’autor, i d’altra, al del propi mitjà
editorial.
→ Estil
de l’autor: certes formes
d’escriptura i composició tipogràfica que responen a la manera
peculiar d’escriure d’un autor, és a dir, a les tries que fa
entre un seguit de recursos lingüístics i elocutius al seu abast,
per tal de donar forma a una voluntat comunicativa, i també estètica
i creativa en els textos literaris, concretes. Aquestes eleccions
estan condicionades per:
– la personalitat del propi escriptor, que es
reflecteixen en preferències estètiques i hàbits expressius
privatius;
– el seu coneixement del codi lingüístic i
particularment del codi escrit de l’idioma en què escriu;
– el seu domini dels processos de composició i
auto-revisió del text;
– factors contextuals, és a dir, els usos que
exigeix l’entorn: el seu camp epistemològic, el lector a qui
s’adreça, i el moment cultural i tecnològic en el qual escriu (és
a dir, les modes estilístiques i els processos de producció
escrita).
→ Estil
de l’editorial: manera peculiar d’una
editorial de donar forma estilística i tipogràfica al text d’un
autor, que ve determinada per:
– la sensibilitat i gust estètic del
professional (dissenyador gràfic, editor ...) que decideix l’aspecte
gràfic que tindrà una obra;
– les preferències de l’editor (responsable
intel·lectual d’una obra o publicació) en matèria lingüística
o estilística, quan hi ha més d’una opció legítima o quan es
presenta un cas dubtós al qual les referències normatives habituals
no donen una resposta adient;
– per factors contextuals, com el moment
cultural i tecnològic en el qual es produeix (és a dir, les modes
estilístiques en tipografia i els processos de producció
editorial).
Per entendre quins coneixements i habilitats ha d’aplegar un autor (escriptor o traductor literari) en el conreu de l’art i la tècnica de l’escriptura, i quines deficiències poden produir errors, cal entendre primer què és la competència comunicativa escrita (o competència textual):
→ En obres d’autoria, es defineix per la suma de quatre subcompetències:
1. Competència gramatical: domini dels diversos aspectes de la varietat de llengua usada tal com funciona en un lloc i moment determinats: vocabulari (repertori lèxic) usual, regles de formació de paraules (morfologia), de construcció de sintagmes i oracions (morfosintaxi i sintaxi), significats del lèxic i les construccions (semàntica), i regles de representació gràfica (ortografia). La competència gramatical de l’autor/emissor permet al lector/receptor una comprensió precisa del significat literal de les expressions lingüístiques.
2. Competència contextual: producció adequada a les característiques de la situació de comunicació i a les del receptor (situació de distància o proximitat amb el receptor, possibilitat d’interacció, coneixement del món comú amb el lector, varietats lingüístiques compartides amb el receptor, etc.) .
3. Competència discursiva: domini de la combinació de formes lingüístiques que permeten elaborar un text (escrit o oral) en diferents gèneres o tipus de text. Inclou coneixements de coherència i cohesió textuals.
4. Competència elocutiva: capacitat d’aplicar estratègies discursives que permetin millorar l’eficàcia comunicativa del text.
→ En obres de traducció, la qualitat estilística del treball d’un traductor serà el reflex del grau d’assumpció de competències textuals específiques, pròpies no només de la seva competència escrita, sinó també de la seva professió:
1. Competència textual: coneixement del codi lingüístic, insuficient, però, per explicar les equivalències de missatge en la traducció.
2. Competència enciclopèdica: coneixement de les coses i del món, de totes les realitats que conformen el nostre univers físic i mental (especialment dels entorns espacials, temporals i culturals on s’inscriu el text original —en la llengua d’origen—, i els entorns espacials i culturals de la llengua de destinació en la mateixa època del text original).
3. Competència comprensiva: la que permet comprendre o interpretar un text. Consisteix en la capacitat de realitzar la síntesi de tots els paràmetres de la comunicació: autor, missatge, funció del text, destinataris, etc.
4. Competència reexpresiva: és la capacitat de reformular allò que s’ha comprès en un altre idioma, a partir de certes tècniques d’expressió i redacció.
La correcció d’estil se centra en els dos conceptes d’estil que hem definit:
1. D’una banda, a detectar en quines ocasions l’expressió escrita d’un escriptor/traductor respon a una veritable i conscient voluntat expressiva i comunicativa de l’autor (a un estil propi legítim), i en quines altres ocasions es deu a errors involuntaris, fruit d’una deficient competència comunicativa escrita.
2. De l’altra, a aplicar, d’entre tots els usos lingüístics i ortotipogràfics acceptables, els que l’editorial prefereix en el seu llibre d’estil, sempre que no entrin en conflicte amb els usos pels quals legítimament ha optat l’escriptor/traductor.
En conseqüència, el corrector d’estil no ha de:
1. Fer prevaldre les normes d’estil de la casa per damunt de les decisions legítimes de l’autor, tot i que és preferible que ho consulti abans amb el client, i aquest al seu torn amb l’autor.
2. En el cas d’originals de traducció, retraduir l’obra sota cap circumstància.
3. En el cas d’originals d’autoria i pel que fa a les tasques de reescriptura, depassar el seu camp d’acció anant més enllà de les simples millores del text; és a dir, realitzant canvis que suposin creació (nova selecció d’idees, nova selecció de registres i variants, i nova organització del text). El corrector és un restaurador de mobles, no un ebenista.
4. Corregir un estil voluntàriament incorrecte, admissible només en les obres literàries si l’autor pot justificar-lo.
Silvia
Senz
