El corrector d'estil ¿corregeix l'estil?

[Avançament del meu curs «Corrección de estilo y edición de textos», a El Taller Editorial.]

El corrector d’estil (o d'originals) és el professional del text, amb sòlida formació lingüística i bibliològica, cultura enciclopèdica, i domini de mètodes i tècniques de correcció específics, que es dedica a corregir els originals de text (obra de l’autor encara sense compondre tipogràficament). Per aquesta raó sovint s’anomena també corrector d’originals. Atesa la seva tasca d’unificador i adaptador del text a tot un seguit de normatives, el corrector d’estil és el principal executor de les regles d'estil que estableix una casa editorial.

En edició, el concepte d’estil és dual: d’una banda fa referència a l’estil de l’autor, i d’altra, al del propi mitjà editorial.

→ Estil de l’autor: certes formes d’escriptura i composició tipogràfica que responen a la manera peculiar d’escriure d’un autor, és a dir, a les tries que fa entre un seguit de recursos lingüístics i elocutius al seu abast, per tal de donar forma a una voluntat comunicativa, i també estètica i creativa en els textos literaris, concretes. Aquestes eleccions estan condicionades per:

– la personalitat del propi escriptor, que es reflecteixen en preferències estètiques i hàbits expressius privatius;

– el seu coneixement del codi lingüístic i particularment del codi escrit de l’idioma en què escriu;

– el seu domini dels processos de composició i auto-revisió del text;

– factors contextuals, és a dir, els usos que exigeix l’entorn: el seu camp epistemològic, el lector a qui s’adreça, i el moment cultural i tecnològic en el qual escriu (és a dir, les modes estilístiques i els processos de producció escrita).

 

→ Estil de l’editorial: manera peculiar d’una editorial de donar forma estilística i tipogràfica al text d’un autor, que ve determinada per:

– la sensibilitat i gust estètic del professional (dissenyador gràfic, editor ...) que decideix l’aspecte gràfic que tindrà una obra;

– les preferències de l’editor (responsable intel·lectual d’una obra o publicació) en matèria lingüística o estilística, quan hi ha més d’una opció legítima o quan es presenta un cas dubtós al qual les referències normatives habituals no donen una resposta adient;

– per factors contextuals, com el moment cultural i tecnològic en el qual es produeix (és a dir, les modes estilístiques en tipografia i els processos de producció editorial).

Per entendre quins coneixements i habilitats ha d’aplegar un autor (escriptor o traductor literari) en el conreu de l’art i la tècnica de l’escriptura, i quines deficiències poden produir errors, cal entendre primer què és la competència comunicativa escrita (o competència textual):

→ En obres d’autoria, es defineix per la suma de quatre subcompetències:

1. Competència gramatical: domini dels diversos aspectes de la varietat de llengua usada tal com funciona en un lloc i moment determinats: vocabulari (repertori lèxic) usual, regles de formació de paraules (morfologia), de construcció de sintagmes i oracions (morfosintaxi i sintaxi), significats del lèxic i les construccions (semàntica), i regles de representació gràfica (ortografia). La competència gramatical de l’autor/emissor permet al lector/receptor una comprensió precisa del significat literal de les expressions lingüístiques.
2. Competència contextual: producció adequada a les característiques de la situació de comunicació i a les del receptor (situació de distància o proximitat amb el receptor, possibilitat d’interacció, coneixement del món comú amb el lector, varietats lingüístiques compartides amb el receptor, etc.) .
3. Competència discursiva: domini de la combinació de formes lingüístiques que permeten elaborar un text (escrit o oral) en diferents gèneres o tipus de text. Inclou coneixements de coherència i cohesió textuals.
4. Competència elocutiva: capacitat d’aplicar estratègies discursives que permetin millorar l’eficàcia comunicativa del text.

→ En obres de traducció, la qualitat estilística del treball d’un traductor serà el reflex del grau d’assumpció de competències textuals específiques, pròpies no només de la seva competència escrita, sinó també de la seva professió:

1. Competència textual: coneixement del codi lingüístic, insuficient, però, per explicar les equivalències de missatge en la traducció.
2. Competència enciclopèdica: coneixement de les coses i del món, de totes les realitats que conformen el nostre univers físic i mental (especialment dels entorns espacials, temporals i culturals on s’inscriu el text original —en la llengua d’origen—, i els entorns espacials i culturals de la llengua de destinació en la mateixa època del text original).
3. Competència comprensiva: la que permet comprendre o interpretar un text. Consisteix en la capacitat de realitzar la síntesi de tots els paràmetres de la comunicació: autor, missatge, funció del text, destinataris, etc.
4. Competència reexpresiva: és la capacitat de reformular allò que s’ha comprès en un altre idioma, a partir de certes tècniques d’expressió i redacció.

La correcció d’estil se centra en els dos conceptes d’estil que hem definit:

1. D’una banda, a detectar en quines ocasions l’expressió escrita d’un escriptor/traductor respon a una veritable i conscient voluntat expressiva i comunicativa de l’autor (a un estil propi legítim), i en quines altres ocasions es deu a errors involuntaris, fruit d’una deficient competència comunicativa escrita.
2. De l’altra, a aplicar, d’entre tots els usos lingüístics i ortotipogràfics acceptables, els que l’editorial prefereix en el seu llibre d’estil, sempre que no entrin en conflicte amb els usos pels quals legítimament ha optat l’escriptor/traductor.

En conseqüència, el corrector d’estil no ha de:

1. Fer prevaldre les normes d’estil de la casa per damunt de les decisions legítimes de l’autor, tot i que és preferible que ho consulti abans amb el client, i aquest al seu torn amb l’autor.
2. En el cas d’originals de traducció, retraduir l’obra sota cap circumstància.
3. En el cas d’originals d’autoria i pel que fa a les tasques de reescriptura, depassar el seu camp d’acció anant més enllà de les simples millores del text; és a dir, realitzant canvis que suposin creació (nova selecció d’idees, nova selecció de registres i variants, i nova organització del text). El corrector és un restaurador de mobles, no un ebenista.
4. Corregir un estil voluntàriament incorrecte, admissible només en les obres literàries si l’autor pot justificar-lo.

Silvia Senz

Tipografia per a editors i correctors: què cal saber i on trobar-lo

S’entén per tipografia o art tipogràfic el conjunt de regles més o menys estables i generalitzades de composició i disposició tipogràfiques dels elements d’un text (escriptura tipogràfica o re-codificació tipogràfica de l’escrit), afaiçonades durant segles de pràctica en les impremtes i les editorials, sobre els fonaments d'un seguit de criteris estilístics i funcionals que entenen l’ús de la tipografia i de l’espai com el mitjà per obtenir un producte gràfic que sigui:

– estèticament coherent,
– semiòticament consistent (adequat a l’acte de comunicació diferida que és tota obra publicada),
– llegible,
– gràficament proporcionat i harmònic,
– fàcilment identificable, comprensible i manejable.

Per comprendre millor en què consisteixen aquests principis, en caracteritzarem els principals:

• Estètica i proporcionalitat tipogràfica: efecte visual d’equilibri i bellesa que s’obté de l’ús proporcionat, estilísticament coherent i harmònic dels elements gràfics (icònics), tipogràfics i espacials (blancs) en la composició i disposició combinada de tots plegats en una pàgina.
L’aplicació de principis de proporcionalitat permet obtenir un treball tipogràfic llegible i ben bastit, on tots els elements de la pàgina i l’obra siguin fàcilment identificables.

• Llegibilitat i funcionalitat tipogràfica: capacitat dels elements icònics, tipogràfics i espacials, en funció dels seus trets morfològics, de les diferents maneres de combinar-los i de les diferents maneres de disposar-los en la pàgina:

1) De conferir llegibilitat al text, és a dir, de:

– guiar la vista en el procés de lectura;
– afavorir el discerniment del text;
– reduir l’esforç perceptiu i cognitiu que realitza el lector.

Exemple del valor emfàtic, diacrític i organitzatiu del cos i de les variants de lletra, i de com modifiquen l'ordre lineal de lectura. (Font: http://tiposformales.wordpress.com/category/formacion/b-expresividad-tipografica/)

2) De reforçar el codi escrit per mitjà de l’addició d’un seguit de valors (díctics, demarcatius, emfàtics, estructurals, diacrítics...) convencionalment assignats als elements tipogràfics i espacials, que permeten:

– visualitzar fàcilment l’estructura d’una obra,
– distingir ràpidament pel seu aspecte gràfic els diversos components significatius del text (citacions, tipologies de notes i d’índex, intercalats, peus, paràgrafs, remissions...) i les seves interdependències,
– navegar-hi sense entrebancs.

Les condicions de llegibilitat no només depenen de l’ús tipogràfic, sinó també de diversos factors:

1) De la manera com llegim.
2) Dels trets dels tipus.
3) De diverses característiques del lector:

– la seva capacitat visual;
– la seva capacitat cognitiva;
– del seu coneixement i capacitat de discerniment dels signes i convencions gràfiques del codi escrit (el que es coneix com a entrenament lector), que al seu torn té relació amb:
a) el seu nivell d’alfabetització,
b) el seu hàbit de lectura en una llengua determinada.

4) Dels suports de lectura i dels materials que s'utilitzin. Per a una llegibilitat òptima:

– cal emprar classes i formats de paper, i formes d’enquadernació que s’adaptin a l’ús de l’imprès, a la situació de lectura que li és pròpia i a la vida (perdurabilitat) que se li pretén donar;
– cal emprar qualitats de tinta i paper adequats a la tipografia utilitzada i que permetin impressions òptimes (és a dir, més llegibles);
– en llibre electrònic, han d’emprar-se suports i tintes electròniques, i opcions de calibratge i modificació de la lletra que afavoreixin la llegibilitat, s’adiguin a les necessitats de cada usuari i redueixin el cansament visual.


2. Qüestions de tipografia que afecten al text

• Tipologia:
– Els tipus de lletra: anatomia del tipus i varietats (estils, famílies i sèries o classes).
– Anatomia i varietats d’altres tipus de grafismes (signes especials, xifres, filets, trames i ornaments).
– Factors de llegibilitat.
– Principis d’estètica tipogràfica.


• Tipometria:
– Sistemes de mesura tipogràfica.
– Formats de paper.
– Mesures dels filets i altres grafismes ornamentals.


• Composició i disposició tipogràfiques:
– Diàcrisi tipogràfica en l’ús dels grafismes, els contragrafismes i el color.
– Principis de proporcionalitat tipogràfica aplicats a:
a) els cossos i la interlínia dels elements textuals i extra-textuals segons jerarquia interna, format, llegibilitat de la lletra i tipus de lector;
b) els blancs en relació amb els textos on s’apliquen.
– Cos i interlínia: aplicació en cada element textual i extra-textual d’una obra.
– Càlcul de les mides de la caixa del text i els marges.
– Càlcul de les mesures de les columnes.
– Aplicació i mesures d’altres blancs, a més dels marges: sagnies, línies en blanc, corondells....
– Els tipus de paràgraf i la seva aplicació segons tipus d’obra, llegibilitat del paràgraf i tipus d’element textual i extra-textual.
– Distribució dels elements d’una obra en la pàgina.
– Grafia, composició i disposició dels lemes.
– Grafia, composició i disposició dels sumaris.
– Grafia, composició i disposició dels poemes.
– Grafia, composició i disposició dels quadres.
– Grafia, composició i disposició dels diversos tipus de títols.
– Grafia, composició i disposició de retolats i peus de figura.
– Grafia, composició i disposició dels diversos tipus de notes.
– Grafia, composició i disposició dels diversos tipus d’índexs.
– Grafia, composició i disposició de les citacions intercalades.
– Grafia, composició i disposició de les obres teatrals.
– Composició i disposició de les bibliografies.
– Grafia, composició i disposició de les cronologies.
– Grafia, composició i disposició de les firmes.
– Aplicació, composició i disposició dels folis literaris o explicatius.
– Aplicació, composició i disposició dels folis numèrics.

• Compaginació:
– Càlcul de les pàgines d’una obra.
– Ordre dels elements d’una obra en la compaginació.



3. Tipografia per a la correcció: bibliografia bàsica i localització de les matèries

Martínez de Sousa, J. (1994): Manual de edición y autoedición, Madrid: Pirámide.

Mestres, J. M., J. Costa, M. Oliva i R. Fité (2009): Manual d’estil: la redacció i edició de textos (llibre + CD), 4a ed., Barcelona: Eumo Editorial/Universitat de Barcelona/Associació de Mestres Rosa Sensat/Universitat Pompeu Fabra.

Pujol, J. M., i J. Solà (2001): Ortotipografia: manual de l’autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic, 2a ed., Barcelona: Columna.

1. Grafismes
1.1. La lletra: tipologia (anatomia de la lletra, classificacions tipològiques, parts del tipus i nomenclatures, caplletres i variants de lletra): Mestres et alii, pp. 52-55, 95-98, 99-116. Solà i Pujol, 173-202, 334-342, 344-346.

1.2. La lletra: tipometria: Mestres et alii, pp. 98-99. Solà i Pujol, pp. 332-333, 337 i 341.

1.3. Aspectes tipogràfics dels signes i les xifres: Mestres et alii, pp. 169-172, 204-245, 254-254, 262-275, 466-474; pdf del quadre«Abreviacions».

1.4. La pàgina: composició, parts principals i pàgines incorrectes: Mestres et alii, pp. 45-50. Solà i Pujol, pp. 390-391; Martínez de Sousa (1994), pp. 227-234 (pàgines incorrectes).

1.5. Les línies (ratlles) de text i les línies incorrectes: Mestres et alii, p. 61, nota 24. Solà i Pujol, pp. 389-390. Martínez de Sousa (1994), pp. 141-142 (totes les línies incorrectes).

1.6. El paràgraf: Mestres et alii, p. 50-52. Solà i Pujol, pp. 348-350.

1.7. Les columnes i els corondells: Mestres et alii, p. 56. Martínez de Sousa (1994), pp. 149-150.



2. Contragrafismes (blancs)

2.1. Els marges: Mestres et alii, pp. 45-50. Martínez de Sousa (1994), pp. 177-178.

2.2. La sagnia (o el sagnat) i el quadratí: Mestres et alii, pp. 55-56. Solà i Pujol, pp. 333-334 i 348-350. Martínez de Sousa (1994), pp. 142-143.

2.3. L’espai (interlletratge, espaiat, espais especials, línia en blanc i corondell) i els espais incorrectes: Mestres et alii, pp. 55-56. Solà i Pujol, pp. 333-334 i 346. Martínez de Sousa (1994), pp. 149-150 i 169-178; 178 (tots els espais incorrectes).

2.4. L’interlineat: Mestres et alii, pp. 56 i 98. Martínez de Sousa (1994), pp. 175-176.


3. Parts del llibre i compaginació

3.1. Parts exteriors del llibre: Mestres et alii, pp. 70-71. Solà i Pujol, p. 376.

3.2. Parts interiors del llibre (organització del llibre i compaginació): Mestres et alii, pp. 31-33, 61-64. Solà i Pujol, pp. 361-376 i 392.




Silvia Senz

Corregir (e-books) amb-sense paper

Que el títol d’aquesta nota no us confongui: no tinc pas tirada a parlar con en Joan Clos. Passa que, temps enrere, vaig ensopegar amb un sistema digital de correcció de textos que, encara que sembli paradoxal, es fa damunt del paper i es completa en pantalla.

És a dir, amb-sense paper.

És una aplicació de la tecnologia d’i-paper, es diu PaperProof, està desenvolupada per una empresa suïssa, i s’integra en el programa de processament de textos de codi obert OpenOffice (infinitament millor que el Word).

Segons expliquen, aquest sistema empra un bolígraf digital, un paper (imprimible) i un sistema d’edició interactius, i un programari de reconeixement òptic de caràcters, marques de correcció, indicacions i esmenes. Tot plegat, permet corregir en la còpia en i-paper allà on i quan convingui, com si fos paper normal, i, un cop activat l’i-paper i el programari, transmetre diversos tipus de correccions i comentaris del document en paper al document font en pantalla, on després es validen. És una mena d’híbrid entre el mètode i la tècnica de correcció d’originals en paper i el mètode i la tècnica de correcció en pantalla, que suma els avantatges de tots dos sistemes:

1. Permet al corrector fer una lectura òpticament menys feixuga.
2. La còpia en paper és transportable i facilita al corrector la visualització global del text.
3. Pel fet de ser la lectura en paper menys feixuga i perceptivament més discernible que en pantalla, la tasca de correcció en paper és sempre més eficaç. Fugen de l’ull menys errors.
4. Alhora que corregeix en paper, el corrector introdueix les marques de correcció a la pantalla.
5. Es poder fer comentaris marginals per al client.
6. El client pot conservar una prova de les esmenes fetes. Per a les editorials, tenir una prova tangible de les diverses fases de correcció és fonamental com a prova pericial en cas de litigi amb l’autor. Per a les empreses acollides a una certificació de qualitat que obligui el corrector a fer una tasca molt acurada, la prova en paper té també aquest valor.

Vegeu-ne un parell de demos:

Sembla el mètode perfecte, ¿oi? Doncs no; encara té un munt de problemes:

1. El paper interactiu i intel·ligent és, de ben segur, molt més car que el paper tanoca i corrent de tota la vida. I no sabem si és reutilitzable. Els preus de mercat no permeten aquests luxes.
2. Aquest sistema només és apte per a la correcció de textos seguits, amb no gaires problemes de redacció, no per a textos amb greus mancances textuals. Prou sabem que la re-escriptura i la correcció d’originals només estan separades per una fina línia vermella, que el client sovint «convida» a traspassar.
3. A la majoria de clients se’ls refum conservar o no una prova en paper de la feina feta, malgrat el seu valor pericial en cas de litigi.

Tanmateix, en un moment on la deficient qualitat de molts llibres digitals (i el frau editorial al lector que comporta) comença a fer urgent (gairebé és un clam) desenvolupar-ne tant la versatilitat tipogràfica com els procesos, suports i programaris de control, el camí que avança la tecnologia del PaperProof podria ser l'adient per obtenir e-proves tipogràfiques en un suport llegible, ben discernible, ergonòmic i a càrrec del client, que incorporés (ja de pas) utilitats de verificació assistida de les especificacions tipogràfiques i que permetés fer totes les revisions i ajustos que calen (textuals, hipertextuals, tipogràfics i de visualització) sense fer miques la principal eina de treball del corrector tipogràfic: els ulls. 

Silvia Senz

Metodologia i deontologia de la correcció d'estil

Quan es parla de metodologia de la correcció d'estil, se sol pensar més aviat en les tècniques i signes que s'empren a l'hora de corregir o en l'aprofitament dels estris i material de consulta que el corrector fa servir, però no tant en el procediment que cal seguir per treballar en condicions de seguretat i bona entesa amb el client, i amb una certes garanties d'ètica professional i qualitat final.

Existeixen pautes de comportament consagrades per l'ús que configuren un eficaç mètode i alhora un autèntic «codi deontològic». Al recull bàsic que José Martínez de Sousa fa en el seu Manual de edición y autoedición (Madrid, Piràmide, 1994, pp. 189 i 190), he afegit algunes pautes més de collita pròpia que recomano seguir a tothom que vulgui treballar professionalment en aquest camp.

Tant si el corrector corregeix en paper com en el document digital:

1) Per començar, i si no vol arriscar-se a quedar en evidència o a ser víctima d'abusos i sobreexplotació, cap corrector no ha d'acceptar mai encàrrecs la complexitat dels quals ultrapassi la seva capacitat o les seves competències. Recordem que un corrector ha de ser professional, però no un altre professional: ni tradueix ni escriu.

2) En el moment d'acceptar un encàrrec ha de consultar amb la persona que li encomana la feina:

• el termini de lliurament de l'encàrrec, i les tarifes i condicions de pagament (si és el primer encàrrec);
• quines normes d'estil internes (si n'hi ha) ha d'aplicar;
• les particularitats del text o del seu autor que convé tenir en compte;
• en quin suport (paper o document electrònic) ha de realitzar la correcció. En el cas de treballar en paper, aplicarà les marques i tècniques específiques i tradicionals per a la correcció d'estil. Si ha de treballar directament en el document electrònic, haurà de tenir en compte les preferències del client, que poden inclinar-se per l'ús de les eines de revisió i comentari d'un determinat processador de text, que permet al client controlar la correcció posteriorment, o per la correcció directa i irreversible sobre el text.

3) No ha de delegar en un col·lega una correcció que se li ha confiat personalment sense consultar-ho abans el client i haver-ne obtingut el vist-i-plau.

4) No ha de corregir mai per caprici ni adoptar decisions que corresponen a l'autor o a l'editor. Aquesta és la regla d'or del corrector.

5) Ha de comprovar fent ús de les obres de consulta pertinents no només les grafies dubtoses, sinó també el significat exacte de les paraules que desconegui o no conegui del cert, refiant-se sempre molt poc del que creu saber. 

 

6) Ha d'anotar en un full a part, tot remetent a la pàgina de l'original on apareixen, els dubtes que el corrector no sigui capaç de resoldre, o aquells problemes del text que no pugui esmenar perquè ultrapassen les seves competències o el seu camp de decisió autònoma. Ha de lliurar aquest full, juntament amb la correcció, al client directe o a l'intermediari que s'escaigui.

7) Sempre que la uniformització estigui justificada, ha d'uniformar l'expressió escrita del text, és a dir, seguir els criteris correctes expressats majoritàriament per l'autor, i ser alhora coherent en l'adopció de qualsevol mena de solució, sigui terminològica, ortogràfica, tipogràfica, gramatical, etc.

8) Ha d'apuntar en un full a part la terminologia específica i els noms propis (antropònims i topònims) la grafia dels quals sigui poc habitual, acompanyada del número de la pàgina on apareixen, per tal de facilitar una correcció o unificació posterior, si cal.

9) Ha de comprovar minuciosament la correlació de tots els elements que es presentin numerats en l'original (paràgrafs, apartats, quadres, notes, peus de figura, etc.).

10) En les traduccions, ha de tenir a mà, per consultar-lo sovint, el llibre original estranger i un diccionari de l'idioma original. Tanmateix, cal dir que un corrector d'estil no és un revisor de traduccions; comprovar la qualitat i fidelitat de la versió no és tasca seva.

Si el corrector corregeix en una prova impresa de l'original (és a dir, sobre paper), que és el més habitual en les grans editorials i el més convenient:

1) Ha de rebre un original amb espaiat i marges suficients per corregir amb comoditat (espaiat = 2-2,5 línies; marges de 2,5 cm).

2) Ha de procurar corregir amb lletra clara, utilitzant els signes, abreviatures i frases de correcció més adequats per a cada cas i administrant-ne l'ús per tal d'evitar sobrecarregar el text de signes que sovint són redundants.

3) A més, si l'editor li ho demana, ha de localitzar en el text, encerclant-los o ressaltant-los amb retolador fluorescent, els següents elements: les crides de nota i les notes; els textos que generalment van intercalats per distingir-los del text general (cartes, documents, exemples en paràgraf a part i citacions extenses —que superin les cinc línies—, poemes...); les fórmules; els signes especials; i els peus de figura, quadres i gràfics si es troben dins del text i no separadament.

Aquestes localitzacions es fan a fi de facilitar la composició i de marcar el lloc on apareixen en el text alguns elements susceptibles de desaparèixer en el procés d'abocar el text de l'original del processador de textos al programa de compaginació.

4) Comprovar que la numeració de les pàgines és correlativa (alguns processadors de textos són deficients en aquest aspecte, particularment si s'ha lliurat l'obra en diversos arxius), i posar-la-hi si cal (penseu només quin trasbals tindria el corrector si li caigués la pila de paper a terra i els fulls estiguessin mal paginats...).

I ara direu: ¿perquè has dit abans que la manera més convenient de corregir és sobre paper? Ben senzill:

• Resulta molt menys fatigós per al corrector, que ha de tenir cura d'una de les seves principals eines de treball: la vista.
• Poden visualitzar-se ràpidament les esmenes, la qual cosa permet a l'editor avaluar amb més facilitat la tasca feta, i al corrector, veure què han corregit altres persones que han intervingut en el mateix original abans que ell i, per tant, què no ha de tocar.
• Si l'autor, emparant-se en la llei de Propietat Intel·lectual, es queixés pel dany moral o qualsevol altre perjudici causat per una correcció, la correcció en paper serveix com a historial del procés de correcció per a possibles controls pericials. Moltes grans editorials es curen en salut conservant durant llargs períodes de temps totes les proves d'una obra publicada.
• Els sistemes de revisió dels processadors de textos usuals (Open Office, Libre Office, Word...) són deficients: no permeten visualitzar totes les correccions fetes, ni realitzar comentaris de manera prou eficaç, ni preparar tipogràficament un original a fons. 
• La correcció en paper permet fer servir el llapis per a esmenes estilístiques i suggeriments que poden ser massa subjectius i que han de sotmetre's a l'arbitri de l'editor. 

I dit això, s'agrairà tot comentari fruit de l'experiència que pugui complementar aquestes pautes procedimentals.

Silvia Senz

 

Correctors i dissenyadors (editorials que no saben tipografia), a l'infern de dos en dos

Hay excelentes correctores que no saben de tipografía sino lo elemental, pero que se niegan a aprenderla porque la suponen ajena a sus actividades. [Roberto Zavala Ruiz, El libro y sus orillas, p. 267.]

La frase citada constata un fenomen cada cop més corrent, fomentat per una formació editorial que sovint ignora quina és la matèria fonamental de tota publicació. Quants màsters, postgraus i cursets de correcció (fins i tot de correcció tipogràfica!) que hàgiu fet o conegueu ofereixen un mòdul o un grapat de sessions sobre tipografia, més enllà de l'anatomia del tipus i les classificacions tipològiques? Els podeu comptar amb els dits de mitja mà. El resultat és que, com bé diu el Zavala, no és fàcil trobar correctors d'originals capaços de preparar-los per a composició ni, cal afegir, correctors tipogràfics capacitats per ajustar compaginacions, proposar recorreguts o reconèixer en un text què és un error de composició i què no, ni com assenyalar-lo. I encara més difícil és trobar un editor que sàpiga dirigir i controlar un grafista perquè faci el paper que li toca sense ofegar el text.
Perquè avui, que es celebra el Dia Mundial del Disseny Gràfic, cal dir que també és cada cop més comú trobar-se dissenyadors gràfics editorials que, més enllà de l'estètica, no saben quines funcions té la tipografia, i a qui cal fer una pila d'avisos que els mostri el camí dels bons minyons. Tant és així, que n'hi ha qui ha cregut necessari dedicar-los tot un cos de Policia del Disseny:

Són dissenyadors d'aquesta mena el que fan bona la frase que un mestre (amb majúscules i en plural) sol dir: "Els dissenyadors, a l'infern de dos en dos".


Silvia Senz