PROPIETAT INTEL·LECTUAL

29 d’abr. 2011

Principis funcionals de la tipografia per a mariners d'aigua dolça

Amb bon esperit de guanyar-me enemics i, per postres, repartir-los entre els especialistes citats, ahir (mal)parlava de la proliferació de dissenyadors editorials amb un sentit de la funció tipogràfica restringit a l'estètica i la innovació a qualsevol preu. M'hagués agradat pujar-ne exemples que tinc aplegats, però el meu afany de provocar animadversions no és tan suïcida. El que sí faré, però, és un apunt breu dels principis que han regulat (i regulen) la creació i l'ús tipogràfic al llarg de l'era Gutenberg.

El conjunt de regles tradicionals de composició i disposició tipogràfiques dels elements d'un text (escriptura tipogràfica) s'ha anat afaiçonant durant segles de treball tipogràfic en les impremtes i les editorials, sobre la base de criteris estilístics i funcionals que entenen l'ús de la tipografia i de l'espai com el mitjà per obtenir un producte gràfic semiòtica i estèticament coherent, llegible, proporcionat, i fàcilment identificable, comprensible i manejable. I tot plegat aprofitant el propi bagatge del lector i amb un estalvi de recursos gràfics que no minvi l'eficàcia del resultat.  

Un bon treball de disseny, doncs, ha de saber treure rendiment del potencial de la tipografia per a realitzar diverses funcions d'assistència a l'autor, al text i al lector (i de retruc a l'editor):

  • guiar la vista en el procés de lectura;  
  • afavorir el discerniment del text;
  • reduir l'esforç perceptiu i cognitiu que realitza el lector;
  • reforçar el codi escrit per mitjà de l'addició d'un seguit de valors (díctics, demarcatius, emfàtics, estructurals, diacrítics...) convencionalment assignats als elements tipogràfics i espacials, que permeten visualitzar l'estructura d'una obra, identificar-ne els diversos components significatius (citacions, tipologies de notes i d'índex, intercalats, peus, paràgrafs, remissions...) i llurs interdependències, i navegar-hi sense entrebancs.

El canon tipogràfic sempre s'ha afermat en la validesa immutable d'aquest principis, que ni tan sols els avenços tecnològics i les noves preferències estilístiques haurien fet trontollar si a aquestes contingències no s'hagués afegit sovint l'esnobisme, la niciesa, la cobdícia, l'arribisme o l'arrogància de certs professionals que fan passar l'ego (o fins i tot les seves mancances) per davant de la seva obligació.

Qui, per exemple, elimini la disposició en columna d'un índex alfabètic i el compongui com una sopa de lletres virolada (ideal per a cartelleria però no per a llibres), està regatejant al lector la possibilitat de situar-se ràpidament en un punt del text que li interessa, a més de fer-li venir molt mal de cap. 

Qui decideixi ajuntar només a la capçalera de la pàgina dreta els folis de la doble pàgina (parell i senar), es trobarà que, quan un capítol acaba en pàgina parell i el següent comença, per tant, en senar, el lector no trobarà cap número de plana col·locat durant 3 pàgines seguides, la qual cosa no li facilitarà gens ni mica la ubicació, a més de fer perdre tot el sentit al foli numèric, que no ha d'anar a cada plana només per fer maco.

Qui vol innovar l'ortotipografia fent que les citacions vagin sense cometes de cap mena i en un color i tipus diferent del general, a més d'encarir el producte si és imprès, no sembla entendre moltes coses:

  • que l'entrenament del lector el farà identificar molt millor una citació per allò que tradicionalment la caracteritza i la demarca: les cometes;
  • que l'entrenament del lector li farà interpretar el color i el tipus diferent més aviat com si equivalguessin a una negreta, donat que l'èmfasi i la diàcrisi són alguns dels valors que tant la negreta com el color i el contrast de tipus solen aportar al text seguit;
  • que si la citació inclou altres citacions, per coherència gràfica caldrà treure's de la màniga marques de jerarquia de sub-citacions innovadores, que encara confondran més al lector;
  • que és més que probable que la necessitat d'aplicar aquests nous usos en el text compost causi errades tipogràfiques abundants.

I qui supedita una norma ortotipogràfica que té arguments sòlids de defensa als condicionaments dels deficients programes informàtics de tractament de textos no entén que el que cal millorar no és la norma, sinó el programa.

Un dels millors dissenyadors amb qui he treballat em va dir un cop que un tipògraf que no sap integrar en una lletra els signes diacrítics, com ara els accents, i ho justifica per raons d'estètica o en dóna la culpa a l'ortografia, hauria de plegar veles. Per desgràcia, d'aquesta mena de mariners de pega se'n veuen massa per les aigües editorials. Prou que ho veu un altre mestre:

Altres aspectes menys evidents però igualment importants per a la rehabilitació d'aquesta cultura tipogràfica potencial tan greument depredada, com per exemple l'excel·lència del tipus, el cos, l'espai entre lletres i la interlínia en la disposició d'un text sobre un format determinat, amb la relació de marges i tons (en general, negre sobre blanc), han quedat absolts de tota disciplina i avui regna l'anarquia més absoluta en l'ús de la tipografia, fins i tot entre els professionals, la qual cosa comporta ignorància i insensibilitat, noves regles del joc per combatre l'avorriment que comporta el lleure desbordant de mediocritat que ens dilueix.


Silvia Senz

Cap comentari: