PROPIETAT INTEL·LECTUAL

14 d’abr. 2011

El Sindicat de Dibuixants Professionals: la contribució dels cartellistes, dibuixants i ninotaires catalans a la construcció i defensa de la Segona República espanyola


Proclamada la Segona República el 14 d'abril del 1931, avui fa vuitanta anys, els anys que es van succeir va ser una època d’apogeu cultural tant a Catalunya com a Espanya, perquè es considerava la cultura com el símbol suprem de la formació humana i, per tant, ocupava un lloc privilegiat en la propaganda de les organitzacions d’esquerra, especialment en les actuacions que anaven adreçades a les classes populars i que defensaven una «cultura de la llibertat», que abastava tant el llibre, les revistes, l’alfabetització, el cartellisme, etc., com missatges relacionats amb la higiene personal, el control de la natalitat, l’educació infantil, la nova moral sexual, el naturisme o l’eugenèsia.
El col·lectiu de cartellistes, dibuixants i ninotaires catalans, immersos en el conjunt d’avenços culturals i socials que va fer possible el Govern republicà, van abocar-se amb el seu treball a donar suport a tots i cadascun dels esforços per organitzar la nova societat; a Catalunya, posant-se a disposició de la Generalitat a fi de participar en els plans d’ensenyament i cultura, propaganda, restauració i conservació del patrimoni, etc. En aquest marc d’efervescència cultural i esperit renovador, l'aixecament militar del 18 de juliol del 1936 els oferí un nou motiu per vindicar la funció social de l’art i defensar la «cultura de la llibertat».

 

Un cop iniciada la guerra, la voluntat dels artistes d’involucrar-se en aquest combat es canalitzà per mitjà de les organitzacions sindicals, algunes de les quals adscrites als grans partits, on s'aplegaren els més compromesos, que van acabar reclamant la desaparició de les associacions d’artistes més tradicionals, com la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el Cercle Artístic de Sant Lluc, l’Agrupació d’Amics de l’Art Litúrgic, etc., considerades excessivament burgeses o confessionals. En un difícil equilibri entre la feina col·lectiva i la llibertat creativa individual, els artistes d'aquestes formacions sindicals d'esperit progressista i revolucionari es llançaren a produir cartells, gravats, pancartes, diaris murals, dibuixos per a llibres i revistes, il·lustracions de fullets, i a pintar tramvies, vagons de trens i camions a l’estil dels de la Revolució Russa, creant una imatgeria que, ben aviat, trastocaria l’aspecte visual dels carrers del país i contribuiria decisivament a la creació i el manteniment del clima revolucionari.
Per bé que també es van formar el Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya (UGT), la Cèl·lula de Dibuixants del Partit Socialista Unificat i el Sindicat Únic de Professions Liberals (CNT), l'agrupació més representativa i alhora la més activa va ser el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP). Creat pocs mesos abans de l'esclat de la guerra per Helios Gómez, amb el dibuixant Feliu Elies, Apa (fundador i director del setmanari humorístic Papitu) com a president d’honor, el Sindicat va esdevenir el centre de producció de propaganda gràfica més important del país. Al nucli inicial de dibuixants publicitaris i il·lustradors, ben aviat s’hi afegiren conreadors d’altres especialitats, com ara retolistes, tipògrafs o litògrafs, fins a comptar, en pocs mesos, amb uns 1800 afiliats. Malgrat l’adhesió del Sindicat a la UGT, hi participà indistintament gent simpatitzant de la majoria d’organitzacions sindicals i polítiques i, en el seu taller s’acceptaren indiscriminadament encàrrecs de totes elles, així com del Comissariat de Propaganda de la Generalitat.
Amb l'alçament militar contra la República, el país quedà dividit en dos bàndols, el republicà i el dels feixistes, auto-denominats nacionals. En el cantó republicà van romandre les grans ciutats, els nuclis industrials i el món de la cultura, i en el cantó franquista, l’Espanya agrària, arcaica i tradicionalista que donà suport a les tropes rebels, liderades pel general Franco. I aquesta confrontació entre modernitat i tradició, entre llibertat i absolutisme, classes populars i classes burgeses, es posà en evidència en el llenguatge i la imatgeria dels cartells d’aquell moment. Els tres primers cartells que es feren vam ser Unió és força. UGT-CNT, de Solà; Llegiu Treball, de Riba i Rovira, i Treballa per als que lluiten. UGT, de Fontserè, que foren editats pel recentment creat Partit Socialista Unificat de Catalunya i difosos àmpliament. Després, del taller del SDP van sortir els famosos cartells: I tu? Què has fet per la victòria?; Les Milícies us necessiten; Llibertat!; Feu tancs!; La batalla de l'ou; els de l'11 de Setembre; els de l'ajut a Madrid i a Euskadi, etc.



A partir dels Fets de Maig del 1938 i de la successiva mobilització dels afiliats, que afectaren profundament la cohesió interna de l'organització, l’SDP deixà d’exercir un paper actiu, i els partits i el Govern, instal·lat a València, produïren la seva pròpia propaganda.
No se'n sap gaire de cadascun dels artistes que hi varen treballar, molts dels quals van exiliar-se. El fet que els cartells estiguin majoritàriament signats ha permès conèixer poc menys d’una vintena de noms, a banda dels d'altres membres dedicats a tasques organitzatives o de producció col·lectiva. La compilació i conservació del patrimoni gràfic d'aquest període propagandístic deu molt a la tasca de col·lecionistes i arxivistes. I molt del que s'ha pogut conèixer de la vida i anècdotes del Sindicat és sobretot gràcies a un dels seus membres, Carles Fontserè, que ha recollit les seves vivències en diversos escrits, i que aleshores era un jove activista de vint anys, membre del Comitè Revolucionari, primer responsable del taller de producció del SDP i autor d’alguns dels cartells més intensos i representatius de l’època.
A reblar la feina d'identificació d'aquest col·lectiu i de reivindicació del seu paper al llarg de tot el període republicà i de la contesa civil segueix contribuint el projecte «La memòria dels dibuixants», endegat per l'associació cultural Zoòtrop, que compta amb el suport d'El Memorial Democràtic. Centrat només en artistes catalans o que van treballar a Catalunya i sobretot en els afiliats als sindicats de dibuixants de la UGT i la CNT, el projecte es divideix en sis accions reivindicatives:

  1. La recuperació de dibuixos i altra documentació.
  2. L'exposició «La Memòria dels Dibuixants».
  3. L'edició d’un catàleg-llibre, complement de l’exposició.
  4. La col·locació d’una placa recordatòria a l’edifici de l’antiga seu del SDP, a la cantonada del Portal de l’Àngel–Canuda de Barcelona, anteriorment palau dels marquesos de Barberà i la Manresana, requisat per un grup de dibuixants i milicians armats.
  5. La realització d’una pel·lícula documental.

Entre els artistes dels quals coneixem prou la identitat i la trajectòria, molts procedien del cartellisme publicitari, com Subirats i el mateix Fontserè; altres, de la caricatura, com Bartolí, Goñi i Artell; un tercer grup, de la il·lustració, com Sim, Lola Anglada i J. Alloza; uns altres, de la pintura, com Antoni Clavé i J. Miró, i finalment hi havia els que estaven vinculats a la fotografia, com Sala o Català Pic, autor del cartell Aixafem el feixisme, que mostra un peu que trepitja la creu gammada. Aquesta multiplicitat de procedències, especialitats i estils va fer que la producció cartellística d’aquells anys fos fortament eclèctica i basculés entre un noucentisme crepuscular i certes manifestacions de les avantguardes florents en aquell moment a Europa, particularment del cubisme, el futurisme, el surrealisme i el suprematisme. Malgrat això, la dinàmica dels esdeveniments, l’entusiasme d’aquests col·lectius i el fort lideratge exercit per figures com Josep Renau i Carles Fontserè van fer que la gran majoria d’artistes es decantés cap a un realisme d’arrel expressionista, que buscava la simplicitat comunicativa i l’impacte emocional immediat; un estil que arreu del món és conegut com el de la Guerra Civil espanyola.


BIBLIOGRAFIA DE REFERÈNCIA

AA. DD.: República! Cartells i cartellistes (1931-1939), Barcelona: Viena Edicions, 2006.
AA. DD.: Helios Gómez. (Catàleg de l’exposició del mateix nom), València: IVAM, 1998.
AA. DD.: Imágenes en guerra. Memoria estampada en la España de los años 30. Colección J. Díaz Prósper y J. Roca Boix, València: Col·legi Major Rector Peset, Universitat de València, 1998. (Catàleg de l’exposició homònima.)
Carulla, Jordi, i Arnau Carulla: La guerra civil en 2000 carteles., 2 vols., Barcelona: Postermil, 1996.
Fontserè, Carles: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Barcelona: Pòrtic, 1995.
Forment, Albert: Josep Renau. Catàleg raonat, València: IVAM, 2003.
Grimau, Carmen: El cartel republicano en la guerra civil, Madrid: Ediciones Cátedra, 1979.
Jardí, Enric: El cartelismo en Cataluña. Fotografies de Ramon Manent, Barcelona: Ediciones Destino, 1983.
Julián González, Immaculada: El cartel republicano en la guerra civil española, Madrid: Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Instituto de Conservación y
Restauración de Bienes Culturales, 1993.
Martin, Rupert, i Frances Morris (eds.): No pasarán. Photographs and posters of the Spanish civil war, Bristol: Arnolfini, 1986 .
Miravitlles, Jaume, Josep Termes i Carles Fontserè: Carteles de la República y de la Guerra Civil, Barcelona: Centre d’Estudis d’Història Contemporània i Editorial La Gaya Ciencia, 1978.
Pelta, Raquel: «Carles Fontserè, un artista en libertad», entrevista a la revista GRRR, núm 6., Barcelona, 2000.
Solé i Sabaté, Josep M., i Joan Villarroya: Guerra i propaganda. Fotografies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya i Viena Edicions, 2006.
Tisa, John (ed.): The palette and the flame. Posters of the Spanish Civil War, Nova York: International Publishers, 1979.
Tjaden, Ursula: Helios Gómez. Artista de corbata roja, Tafalla: Txalaparta, 1996. 

AQUEST APUNT PARTICIPA DE LA COMMEMORACIÓ BLOCAIRE COL·LECTIVA DELS 
80 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

4 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Fantàstic, Silvia. Un article (això no són apunts!)que s'abraça fraternalment (republicanament) al que ha escrit en Galderich.

I brindarem tot maleint la memòria de felip quint!

Galderich ha dit...

Fantàstic apunt sobre la feina portada a terme pel Sindicat de Dibuixants Professionals. Llegint el vostre apunt hom se n'adona de la necessitat que hi ha que es faci una gran exposició sobre el tema a Barcelona amb tots els cartells, fulletons, publicacions, anuncis...

Lannarie ha dit...

Felicitats pel treball d'aquest post. Per la importància del personatge també seria de merescuda inclusió la figura d'Helios Gómez.
http://www.heliosgomez.org/

Silvia Senz ha dit...

Puigmalet i Galderich: gràcies. Realment va ser coincidència que en Galderich i jo toquéssim diferents cares del mateix tema; jo ja tenia aquesta entrada gairebé enllestida quan vaig veure i llegir la del Galderich, que allò sí és un senyor article.

Lannarie: prou que hi vaig pensar de parlar més de l'Helios Gómez, no només d'esmentar-lo; però se'm feia l'apunt massa llarg, i el meu propòsit en aquests bloc és aconseguir certa contenció.

Gràcies a tots tres!