Metodologia i deontologia de la correcció d'estil

Quan es parla de metodologia de la correcció d'estil, se sol pensar més aviat en les tècniques i signes que s'empren a l'hora de corregir o en l'aprofitament dels estris i material de consulta que el corrector fa servir, però no tant en el procediment que cal seguir per treballar en condicions de seguretat i bona entesa amb el client, i amb una certes garanties d'ètica professional i qualitat final.

Existeixen pautes de comportament consagrades per l'ús que configuren un eficaç mètode i alhora un autèntic «codi deontològic». Al recull bàsic que José Martínez de Sousa fa en el seu Manual de edición y autoedición (Madrid, Piràmide, 1994, pp. 189 i 190), he afegit algunes pautes més de collita pròpia que recomano seguir a tothom que vulgui treballar professionalment en aquest camp.

Tant si el corrector corregeix en paper com en el document digital:

1) Per començar, i si no vol arriscar-se a quedar en evidència o a ser víctima d'abusos i sobreexplotació, cap corrector no ha d'acceptar mai encàrrecs la complexitat dels quals ultrapassi la seva capacitat o les seves competències. Recordem que un corrector ha de ser professional, però no un altre professional: ni tradueix ni escriu.

2) En el moment d'acceptar un encàrrec ha de consultar amb la persona que li encomana la feina:

• el termini de lliurament de l'encàrrec, i les tarifes i condicions de pagament (si és el primer encàrrec);
• quines normes d'estil internes (si n'hi ha) ha d'aplicar;
• les particularitats del text o del seu autor que convé tenir en compte;
• en quin suport (paper o document electrònic) ha de realitzar la correcció. En el cas de treballar en paper, aplicarà les marques i tècniques específiques i tradicionals per a la correcció d'estil. Si ha de treballar directament en el document electrònic, haurà de tenir en compte les preferències del client, que poden inclinar-se per l'ús de les eines de revisió i comentari d'un determinat processador de text, que permet al client controlar la correcció posteriorment, o per la correcció directa i irreversible sobre el text.

3) No ha de delegar en un col·lega una correcció que se li ha confiat personalment sense consultar-ho abans el client i haver-ne obtingut el vist-i-plau.

4) No ha de corregir mai per caprici ni adoptar decisions que corresponen a l'autor o a l'editor. Aquesta és la regla d'or del corrector.

5) Ha de comprovar fent ús de les obres de consulta pertinents no només les grafies dubtoses, sinó també el significat exacte de les paraules que desconegui o no conegui del cert, refiant-se sempre molt poc del que creu saber. 

 

6) Ha d'anotar en un full a part, tot remetent a la pàgina de l'original on apareixen, els dubtes que el corrector no sigui capaç de resoldre, o aquells problemes del text que no pugui esmenar perquè ultrapassen les seves competències o el seu camp de decisió autònoma. Ha de lliurar aquest full, juntament amb la correcció, al client directe o a l'intermediari que s'escaigui.

7) Sempre que la uniformització estigui justificada, ha d'uniformar l'expressió escrita del text, és a dir, seguir els criteris correctes expressats majoritàriament per l'autor, i ser alhora coherent en l'adopció de qualsevol mena de solució, sigui terminològica, ortogràfica, tipogràfica, gramatical, etc.

8) Ha d'apuntar en un full a part la terminologia específica i els noms propis (antropònims i topònims) la grafia dels quals sigui poc habitual, acompanyada del número de la pàgina on apareixen, per tal de facilitar una correcció o unificació posterior, si cal.

9) Ha de comprovar minuciosament la correlació de tots els elements que es presentin numerats en l'original (paràgrafs, apartats, quadres, notes, peus de figura, etc.).

10) En les traduccions, ha de tenir a mà, per consultar-lo sovint, el llibre original estranger i un diccionari de l'idioma original. Tanmateix, cal dir que un corrector d'estil no és un revisor de traduccions; comprovar la qualitat i fidelitat de la versió no és tasca seva.

Si el corrector corregeix en una prova impresa de l'original (és a dir, sobre paper), que és el més habitual en les grans editorials i el més convenient:

1) Ha de rebre un original amb espaiat i marges suficients per corregir amb comoditat (espaiat = 2-2,5 línies; marges de 2,5 cm).

2) Ha de procurar corregir amb lletra clara, utilitzant els signes, abreviatures i frases de correcció més adequats per a cada cas i administrant-ne l'ús per tal d'evitar sobrecarregar el text de signes que sovint són redundants.

3) A més, si l'editor li ho demana, ha de localitzar en el text, encerclant-los o ressaltant-los amb retolador fluorescent, els següents elements: les crides de nota i les notes; els textos que generalment van intercalats per distingir-los del text general (cartes, documents, exemples en paràgraf a part i citacions extenses —que superin les cinc línies—, poemes...); les fórmules; els signes especials; i els peus de figura, quadres i gràfics si es troben dins del text i no separadament.

Aquestes localitzacions es fan a fi de facilitar la composició i de marcar el lloc on apareixen en el text alguns elements susceptibles de desaparèixer en el procés d'abocar el text de l'original del processador de textos al programa de compaginació.

4) Comprovar que la numeració de les pàgines és correlativa (alguns processadors de textos són deficients en aquest aspecte, particularment si s'ha lliurat l'obra en diversos arxius), i posar-la-hi si cal (penseu només quin trasbals tindria el corrector si li caigués la pila de paper a terra i els fulls estiguessin mal paginats...).

I ara direu: ¿perquè has dit abans que la manera més convenient de corregir és sobre paper? Ben senzill:

• Resulta molt menys fatigós per al corrector, que ha de tenir cura d'una de les seves principals eines de treball: la vista.
• Poden visualitzar-se ràpidament les esmenes, la qual cosa permet a l'editor avaluar amb més facilitat la tasca feta, i al corrector, veure què han corregit altres persones que han intervingut en el mateix original abans que ell i, per tant, què no ha de tocar.
• Si l'autor, emparant-se en la llei de Propietat Intel·lectual, es queixés pel dany moral o qualsevol altre perjudici causat per una correcció, la correcció en paper serveix com a historial del procés de correcció per a possibles controls pericials. Moltes grans editorials es curen en salut conservant durant llargs períodes de temps totes les proves d'una obra publicada.
• Els sistemes de revisió dels processadors de textos usuals (Open Office, Libre Office, Word...) són deficients: no permeten visualitzar totes les correccions fetes, ni realitzar comentaris de manera prou eficaç, ni preparar tipogràficament un original a fons. 
• La correcció en paper permet fer servir el llapis per a esmenes estilístiques i suggeriments que poden ser massa subjectius i que han de sotmetre's a l'arbitri de l'editor. 

I dit això, s'agrairà tot comentari fruit de l'experiència que pugui complementar aquestes pautes procedimentals.

Silvia Senz

 

Falses errades tipogràfiques, 3: Ossama Bin Laden

És paradoxal que dos personatges públics els noms dels quals només es distingeixen (en la transliteració a l'anglès) per una lletra hagin esdevingut tan antagònics.
Tanmateix, aquest petit tret diferencial ha donat lloc a confusions, manipulacions i també a jocs gràfics (en aquest cas, meu).
És fàcil destriar la falsa errada tipogràfica de la veritable, ¿oi? Una pista: eszet. Una altra: El País no té correctors.

Silvia Senz

Figures retòriques i tipografia, 1: palíndroms i ambigrames

Tot citant la versió 2.0 del Verbàlia de Màrius Serra, el Rodamots (un web imprescindible, al qual val la pena donar suport) defineix un palíndrom com una «Paraula o frase que es llegeix igual de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com anilina —on l'eix de simetria és a la lletra L—, Anna —on l'eix és entre les dues N— o les frases “Català a l'atac”, “Un cos sóc nu” o “Tira'm anís a la sina, marit” [Vegeu més exemples de palíndroms en català aquí]». 

Un verbívor mexicà, Gilberto Prado Galán, adherit a l'escola barcelonesa d'on va sorgir el Club Palindromista Internacional, i que el 2010 ja va treure tímidament al mercat una primera antologia de palíndroms del castellà (A la gorda drógala), n'ha publicat una nova, amb més cara i ulls, que aplega un extens corpus palindròmic-literari: Sorberé cerebros. 
Del palíndrom, en Galán diu que és «la joya de la corona ludolingüística pero también, y sobre todo, el ejercicio verbal que mejor desnuda los mecanismos intrínsecos de la lengua». És ben cert. El palíndrom és una figura del llenguatge veritablement enginyosa, un tour de force només per a virtuosos que, en la seva extensió discursiva, explota el potencial expressiu de la simetria del text i de la inversió de l'ordre de lectura no només lletra per lletra, sinó també sintagma per sintagma o frase per frase. 

Un dels exemples més reeixits de palíndrom discursiu (i el que ve més a tomb en aquest bloc) és el que la secció britànica de l'editorial Dorling Kindersley Books va presentar en una trobada d'editors, amb la intenció de capgirar el discurs apocalíptic sobre la fi de l'edició. En Màrius Serra (of course) el va traduir magistralment al castellà per a La Vanguardia, quan encara no es publicava en català.

Hom diria que el palíndrom (lèxic o discursiu) és el rien ne va plus de la ludo-lingüística pel que fa a la manipulació de l'ordre natural de lectura. I hom aniria errat. :-) Es pot elevar al quadrat l'efecte lúdic si, a més d'alterar l'ordre natural de lectura (d'esquerra a dreta), fem servir la ductilitat compositiva del disseny de lletres per a convertir qualsevol mot o frase no naturalment simètrics en un palíndrom tipogràfic, o ambigrama.

Un ambigrama és la representació gràfica d'una paraula o d'una frase, en el disseny de la qual s'han realitzat operacions molt controlades de deformació dels caràcters que permeten obtenir noves lectures (i nous sentits) del text no només per inversió de l'ordre natural, sinó també per especularitat, rotació i encadenament. Al web Serpiente. Ambigramas caligráficos y no tanto, a la revista Ambrigram, als blocs Ambigrames, Letritas i Logo Design Love i al fotobloc Els ambigrames del Txescu en trobem magnífics exemples, fets a mida i a mà, tal com s'explica en aquest tutorial del mateix Txescu:

I dic «fets a mida i a mà» perquè automàticament també podeu aconseguir un ambigramajament estàndard del vostre nom.

Principis funcionals de la tipografia per a mariners d'aigua dolça

Amb bon esperit de guanyar-me enemics i, per postres, repartir-los entre els especialistes citats, ahir (mal)parlava de la proliferació de dissenyadors editorials amb un sentit de la funció tipogràfica restringit a l'estètica i la innovació a qualsevol preu. M'hagués agradat pujar-ne exemples que tinc aplegats, però el meu afany de provocar animadversions no és tan suïcida. El que sí faré, però, és un apunt breu dels principis que han regulat (i regulen) la creació i l'ús tipogràfic al llarg de l'era Gutenberg.

El conjunt de regles tradicionals de composició i disposició tipogràfiques dels elements d'un text (escriptura tipogràfica) s'ha anat afaiçonant durant segles de treball tipogràfic en les impremtes i les editorials, sobre la base de criteris estilístics i funcionals que entenen l'ús de la tipografia i de l'espai com el mitjà per obtenir un producte gràfic semiòtica i estèticament coherent, llegible, proporcionat, i fàcilment identificable, comprensible i manejable. I tot plegat aprofitant el propi bagatge del lector i amb un estalvi de recursos gràfics que no minvi l'eficàcia del resultat.  

Un bon treball de disseny, doncs, ha de saber treure rendiment del potencial de la tipografia per a realitzar diverses funcions d'assistència a l'autor, al text i al lector (i de retruc a l'editor):

• guiar la vista en el procés de lectura;  
• afavorir el discerniment del text;
• reduir l'esforç perceptiu i cognitiu que realitza el lector;
• reforçar el codi escrit per mitjà de l'addició d'un seguit de valors (díctics, demarcatius, emfàtics, estructurals, diacrítics...) convencionalment assignats als elements tipogràfics i espacials, que permeten visualitzar l'estructura d'una obra, identificar-ne els diversos components significatius (citacions, tipologies de notes i d'índex, intercalats, peus, paràgrafs, remissions...) i llurs interdependències, i navegar-hi sense entrebancs.

El canon tipogràfic sempre s'ha afermat en la validesa immutable d'aquest principis, que ni tan sols els avenços tecnològics i les noves preferències estilístiques haurien fet trontollar si a aquestes contingències no s'hagués afegit sovint l'esnobisme, la niciesa, la cobdícia, l'arribisme o l'arrogància de certs professionals que fan passar l'ego (o fins i tot les seves mancances) per davant de la seva obligació.

Qui, per exemple, elimini la disposició en columna d'un índex alfabètic i el compongui com una sopa de lletres virolada (ideal per a cartelleria però no per a llibres), està regatejant al lector la possibilitat de situar-se ràpidament en un punt del text que li interessa, a més de fer-li venir molt mal de cap. 

Qui decideixi ajuntar només a la capçalera de la pàgina dreta els folis de la doble pàgina (parell i senar), es trobarà que, quan un capítol acaba en pàgina parell i el següent comença, per tant, en senar, el lector no trobarà cap número de plana col·locat durant 3 pàgines seguides, la qual cosa no li facilitarà gens ni mica la ubicació, a més de fer perdre tot el sentit al foli numèric, que no ha d'anar a cada plana només per fer maco.

Qui vol innovar l'ortotipografia fent que les citacions vagin sense cometes de cap mena i en un color i tipus diferent del general, a més d'encarir el producte si és imprès, no sembla entendre moltes coses:

• que l'entrenament del lector el farà identificar molt millor una citació per allò que tradicionalment la caracteritza i la demarca: les cometes;
• que l'entrenament del lector li farà interpretar el color i el tipus diferent més aviat com si equivalguessin a una negreta, donat que l'èmfasi i la diàcrisi són alguns dels valors que tant la negreta com el color i el contrast de tipus solen aportar al text seguit;
• que si la citació inclou altres citacions, per coherència gràfica caldrà treure's de la màniga marques de jerarquia de sub-citacions innovadores, que encara confondran més al lector;
• que és més que probable que la necessitat d'aplicar aquests nous usos en el text compost causi errades tipogràfiques abundants.

I qui supedita una norma ortotipogràfica que té arguments sòlids de defensa als condicionaments dels deficients programes informàtics de tractament de textos no entén que el que cal millorar no és la norma, sinó el programa.

Un dels millors dissenyadors amb qui he treballat em va dir un cop que un tipògraf que no sap integrar en una lletra els signes diacrítics, com ara els accents, i ho justifica per raons d'estètica o en dóna la culpa a l'ortografia, hauria de plegar veles. Per desgràcia, d'aquesta mena de mariners de pega se'n veuen massa per les aigües editorials. Prou que ho veu un altre mestre:

Altres aspectes menys evidents però igualment importants per a la rehabilitació d'aquesta cultura tipogràfica potencial tan greument depredada, com per exemple l'excel·lència del tipus, el cos, l'espai entre lletres i la interlínia en la disposició d'un text sobre un format determinat, amb la relació de marges i tons (en general, negre sobre blanc), han quedat absolts de tota disciplina i avui regna l'anarquia més absoluta en l'ús de la tipografia, fins i tot entre els professionals, la qual cosa comporta ignorància i insensibilitat, noves regles del joc per combatre l'avorriment que comporta el lleure desbordant de mediocritat que ens dilueix.

Silvia Senz

Correctors i dissenyadors (editorials que no saben tipografia), a l'infern de dos en dos

Hay excelentes correctores que no saben de tipografía sino lo elemental, pero que se niegan a aprenderla porque la suponen ajena a sus actividades. [Roberto Zavala Ruiz, El libro y sus orillas, p. 267.]

La frase citada constata un fenomen cada cop més corrent, fomentat per una formació editorial que sovint ignora quina és la matèria fonamental de tota publicació. Quants màsters, postgraus i cursets de correcció (fins i tot de correcció tipogràfica!) que hàgiu fet o conegueu ofereixen un mòdul o un grapat de sessions sobre tipografia, més enllà de l'anatomia del tipus i les classificacions tipològiques? Els podeu comptar amb els dits de mitja mà. El resultat és que, com bé diu el Zavala, no és fàcil trobar correctors d'originals capaços de preparar-los per a composició ni, cal afegir, correctors tipogràfics capacitats per ajustar compaginacions, proposar recorreguts o reconèixer en un text què és un error de composició i què no, ni com assenyalar-lo. I encara més difícil és trobar un editor que sàpiga dirigir i controlar un grafista perquè faci el paper que li toca sense ofegar el text.
Perquè avui, que es celebra el Dia Mundial del Disseny Gràfic, cal dir que també és cada cop més comú trobar-se dissenyadors gràfics editorials que, més enllà de l'estètica, no saben quines funcions té la tipografia, i a qui cal fer una pila d'avisos que els mostri el camí dels bons minyons. Tant és així, que n'hi ha qui ha cregut necessari dedicar-los tot un cos de Policia del Disseny:

Són dissenyadors d'aquesta mena el que fan bona la frase que un mestre (amb majúscules i en plural) sol dir: "Els dissenyadors, a l'infern de dos en dos".


Silvia Senz