La cadena disseny-marcatge-diagramació-composició-compaginació, 1: obres de nova planta complexes

La cadena disseny gràfic-preparació tipogràfica de l'original-maquetació-composició i compaginació-correcció tipogràfica és un seguit de tasques desenvolupades per diversos professionals de perfil molt específic, que resulta fonalmental en l’aplicació de criteris de qualitat gràfica i formal al procés editorial. 
S’inscriu en la fase de preimpressió, que aplega el conjunt de processos de transformació (i optimització en una política editorial de qualitat) als quals s'ha de sotmetre un original de text (text en brut, tal com el lliura l'autor) i també un original d'il·lustració en el cas d'obres il·lustrades, per tal de donar-li una forma tipogràfica (és a dir, una forma virtual de publicació) adequada a l'estil de l'editorial/organisme que el publicarà, a l'ús que se'n farà i al lector al qual l'obra s'adreça.

 

 

• Disseny gràfic editorial: projecte gràfic d'una publicació, on, tenint en compte el tipus de publicació (impresa, digital, comercial, no comercial...) que una obra esdevindrà, la seva funció (d'informació, de referència i consulta, de divulgació, normativa, didàctica, de lleure...), el tema, gènere i registre, el canal de difusió, i les característiques del lector al qual s'adreça, es determinen la forma gràfica i la disposició en la pàgina dels elements de text i d'imatge que la conformaran, a fi i efecte de

– potenciar-ne el valor comunicatiu,

– d'afavorir-ne la manejabilitat  

– i d'optimitzar-ne la llegibilitat i l'estètica.  

 

• Marcatge de l'original, o preparació tipogràfica de l'original: és el procés immediatament posterior a l'edició de textos i al disseny gràfic editorial i la maquetació, i anterior a la composició i compaginació d'una publicació, que consisteix a adaptar l'original d'una obra a l'estructura i forma gràfica establerta pel disseny, transferint-hi al paper o al document digital modificacions, senyalitzacions o codis que indiquen: 

– la disposició dels elements de text i il·lustració,  

– l’aplicació de blancs (línies en blanc, sagnies, espais especials...) 

– i l’aplicació d'estils de paràgraf i de caràcter preestablerts.  

Aquesta tasca té la finalitat d'ajudar el tipògraf a identificar fàcilment els textos que s'hauran de compondre en un lloc i amb un estil específics, i a localitzar el lloc del text on s'han de disposar les il·lustracions (anomenades figures en terminologia d'arts gràfiques i edició).  

 

El marcatge de l'original requereix bons coneixements d'ortotipografia i de tipografia, i quan es fa en la còpia en paper de l'original d'una obra o text, es realitza fent servir: 

– els signes de correcció tipogràfica,  

– i les abreviacions que en tipografia indiquen mesures tipogràfiques, tipus i variants de lletra i tipus d'espais. 

 

En el món editorial, la feina de preparació de l'original (és a dir, del text encara no compost ni compaginat) correspon a l'editor de textos (o de taula) i, de vegades, al corrector d'estil (o corrector de l'original) si és de confiança de l'editor i té una bona preparació tipogràfica.  

 

• Maquetació (o diagramació): reproducció ─avui─ virtual del projecte gràfic d'una obra o publicació, on quedaran definits el format, les pàgines mestres (models de pàgina que es van repetint al llarg de la publicació), i els estils tipogràfics de cada tipus de text.  

La tasca de maquetació la pot dur a terme tant el dissenyador gràfic editorial com un especialista en preimpressió (tipògraf, maquetista o tècnic en autoedició), emprant programes d'autoedició (InDesign, QuarXPress, Scribus, PageMaker...) per confegir la maqueta.  

 

• Composició i compaginació: Un cop creada la maqueta, es compon i es compagina la publicació, és a dir: 

– s'aboquen en la maqueta digital els textos al lloc que els pertoca, aplicant-los l'estil tipogràfic que els correspon segons el que estableixi el disseny predefinit i el que s’ha senyalat en l’original; 

– es fan les reserves per a les il·lustracions, seguint un ordre que respon a una estructura dels continguts prefixada, més o menys complexa depenent del tipus de publicació i del tipus d'obra;

 – es fan els ajustos necessaris per evitar errors de composició i compaginació i per quadrar el nombre de pàgines final. 

 

La tasca de composició i compaginació la realitza un especialista en preimpressió (tipògraf, maquetista o tècnic en autoedició), emprant programes de composició (InDesign, QuarXPress, Scribus, PageMaker...). 

És durant aquest procés que es du a terme la tasca de correcció tipogràfica de proves, que realitza un corrector especialitzat per reblar les fases prèvies de correcció del text i per esmenar els nous errors que apareixen quan el text es compon i compagina en la maqueta. 

Les esmenes marcades pel corrector tipogràfic en les proves les sol introduir el maquetista en el document digital de l'obra composta. 

El procés de transformació formal d'una obra (concretament, del text d'una obra) en una publicació virtual (encara no impresa) es desenvolupa i concreta de manera diferent segons l'originalitat i complexitat de l'obra o de l’edició. Així doncs, el procés disseny-marcatge-diagramació-composició-compaginació varia: 

– si l’obra du o no il·lustració;  

– si l’obra és senzilla o complexa pel que fa als tipus de text que incorpora;  

– si enceta o no una col·lecció o un disseny;  

– si forma o no part d’una coedició:

– si serà impresa o en format digital.

Vegem-ne alguns exemples:

1. En obres de nova planta (on no hi ha un disseny previ) existeixen tres procediments: 

1) Si l'obra és complexa o duu il·lustració, el ​​dissenyador gràfic editorial realitzarà, com ja hem vist, un projecte gràfic acurat. Aquest projecte gràfic inclourà: 

a) En el cas d'obres il·lustrades, un esbós a mà i sovint a escala de cada doble pàgina, on es detallen les mides de la publicació i dels seus components textual i espacial, la plantilla o retícula que servirà de base per a la composició de les pàgines, i la distribució i disposició de textos i il·lustracions en cada pàgina, indicant alhora les pautes de composició tipogràfica per a cada tipus de text dins d'una obra (text general, jerarquia de títols, notes, quadres, textos en paràgraf a part, etc.).

b) El dissenyador també pot incloure en aquests casos una maqueta virtual de l'obra, amb les pàgines mestres ja fetes i sovint emplenades amb text fals i les especificacions de format i estil necessàries, deixant aleshores per al maquetista les feines de composició tipogràfica i compaginació del text real, de tractament i muntatge de les imatges, de introducció de les correccions tipogràfiques, i de preparació del document per a impremta.

2) Si la obra és complexa però no duu il·lustracions, el dissenyador pot facilitar una pauta gràfica, on determinarà per escrit totes les especificacions referents a tipus de lletra, mesures, disposició i composició de les diferents classes de text (text principal, folis numèrics, folis explicatius, firmes, notes, postil·les, índex, sumaris, bibliografies, cronologies, lemes, dedicatòria, quadres, citacions, peus de figura, colofó​...), dels grafismes i dels espais (blancs). Si el dissenyador no fa ell mateix la maqueta amb les principals especificacions, la pauta gràfica pot arribar a incloure les següents indicacions:

– mesures de la caixa de text i alçada de la caixa en línies;  

– alçada de la línia d'inici de capítol;  

– mesura, tipus i disposició de les caplletres;  

– mesures de les caixes dels elements extratextuals (notes, intercalats, lemes, text de quadres, índex, folis, folis explicatius, sumaris, bibliografies, cronologies, lemes, peus de figura...);  

– mesures dels marges;  

– mesures de les columnes i corondells en composició modular;  

– tipus de lletra (estil i família) de cada element textual (text principal) i extratextual; 

– cos/interlínia del tipus de lletra seleccionat per a cada element textual i extratextual; 

– disposició i mesures de sagnats i de línies blanques aplicats als diversos textos;  

– mesures i disposició dels blancs de cortesia,  

– les classes (variants) de lletra (cursiva, rodona, negreta, versaleta, falsa versaleta ...) amb què s'han de compondre certs elements textuals (sigles, títols i subtítols) i extratextuals;  

– tipus de xifres emprats (en quadres, en el text general, en títols, en folis numèrics ...);  

– tipus de foliació si hi ha més d'una (en xifres romanes el plec de principis i en aràbigues la resta);  

– tipus de paràgraf de cada element textual i extratextual; 

– alineacions;  

– composició de cada tipus d'intercalat (documents, poesies o cites textuals en paràgraf a part);  

– disposició en la pàgina o en l'obra dels elements extratextuals;  

– signes que estableixen la jerarquia tipogràfica d'apartats i subapartats;  

– indicacions dels elements que han d’anar alineats i dels blancs que cal aplicar per fer les alineacions; 

– tipus i mesures de filets;  

– tipus i mesures d'ornaments;  

– tipus de trames;  

– colors;

– instruccions per al tractament de l'espaiat;

– ús de lligadures; 

– ordre i compaginació de les parts de la publicació.

En tots dos casos, la preparació tipogràfica de l'original, a més de la correcció ortotipogràfica que haurà fet el corrector d'estil, s'haurà de fer sempre en la còpia en paper de l'original i exigirà dur a terme les següent tasques: 

– Assenyalar el lloc on es col·locaran les il·lustracions fent servir una marca convencional que no pugui ser confosa amb el text de l'obra o amb una correcció. La identificació estarà en correlació amb la numeració que se'ls hagi adjudicat a cada un dels originals d'il·lustració. Per estalviar aquesta tasca de preparació, l'editor pot donar prèviament instruccions a l'autor o el traductor, per tal que presentin el seu original numerant les il·lustracions i els corresponents elements de text (retolats i peus) i identificat en l'original el lloc on s'han d'ubicar.  

– Marcar en quina pàgina (senar o parell) ha de començar cada part principal de l'obra.  

– Marcar on han d'anar pàgines en blanc (de cortesia).  

– Per tal que el maquetista pugui aplicar-los l'estil que els correspon, diferenciar els tipus de text diferents del general (capitulars, fórmules, textos encolumnats, índex, lemes, dedicatòria, firmes, postil·les, citacions, sumaris, títols, cronologies, quadres, peus de figura, retolats de figura, tipus de intercalats, colofó...) amb un rètol, color o marca determinats que no puguin ser confosos amb text de l'obra o amb una correcció. 

  – Si hi ha citacions i s'ha decidit modificar la seva disposició (per exemple, si s'ha decidit passar de text seguit a paràgraf a part, o a l'inversa), marcar la nova disposició i adequar la puntuació de les citacions.  

– Si el disseny ha establert que es fan servir diferents tipus de xifres (des del punt de vista tipogràfic: capitals, elzevirianes...), marcar en l’original quines pertoquen en cada ocasió.  

– Marcar les alineacions.  

– Marcar les línies en blanc.  

– Marcar els espaiats (espais fi o de pèl fixes, sagnies, espaiat de separació entre filets o requadres i text...).  

– Marcar els gruixos i llargades dels filets.  

– En els paràgrafs que s'hagin de compondre en bandera (llevat de les poesies), marcar les particions a final de línia, de manera que la llargada de les línies sigui harmònica.  

– Identificar els signes especials que en l'original no s'hagin reproduït bé, si cal indicant-ne el codi Unicode que els correspon.  

– En aquells paràgrafs que s'hagin compondre en bandera (llevat de les poesies), marcar les particions a final de línia, de manera que la longitud de les línies sigui harmònica. 

Silvia Senz 

[Seguirà a «La cadena disseny-marcatge-diagramació-composició-compaginació, 2: obres de nova planta simples, i obres de disseny preexistent»]

Quan els llibres eren feina d'ofici artesà

Un recull de vídeos muts del molt recomanable Museum Plantin-Moretus d'Anvers, que mostren com (encara no fa pas gaire temps) es feien els llibres amb tipus movibles i una bona dosi d'ofici:

• Gravat del punxó i la matriu d'un tipus de plom:

http://www.youtube.com/watch?v=ACShxt0n8uI
http://www.youtube.com/watch?v=HcAoBhpjo_I

• Fundició d'un tipus de plom:

http://www.youtube.com/watch?v=q981Whe3xF4

• Composició i impressió amb tipus movibles:

http://www.youtube.com/watch?v=EWp_Rxaaq4M
http://www.youtube.com/watch?v=F7JYaeTYyfM
http://www.youtube.com/watch?v=yfRr01NvDZY 
http://www.youtube.com/watch?v=IO6l74AWJSs

Tipografia per a editors i correctors: què cal saber i on trobar-lo

S’entén per tipografia o art tipogràfic el conjunt de regles més o menys estables i generalitzades de composició i disposició tipogràfiques dels elements d’un text (escriptura tipogràfica o re-codificació tipogràfica de l’escrit), afaiçonades durant segles de pràctica en les impremtes i les editorials, sobre els fonaments d'un seguit de criteris estilístics i funcionals que entenen l’ús de la tipografia i de l’espai com el mitjà per obtenir un producte gràfic que sigui:

– estèticament coherent,
– semiòticament consistent (adequat a l’acte de comunicació diferida que és tota obra publicada),
– llegible,
– gràficament proporcionat i harmònic,
– fàcilment identificable, comprensible i manejable.

Per comprendre millor en què consisteixen aquests principis, en caracteritzarem els principals:

• Estètica i proporcionalitat tipogràfica: efecte visual d’equilibri i bellesa que s’obté de l’ús proporcionat, estilísticament coherent i harmònic dels elements gràfics (icònics), tipogràfics i espacials (blancs) en la composició i disposició combinada de tots plegats en una pàgina.
L’aplicació de principis de proporcionalitat permet obtenir un treball tipogràfic llegible i ben bastit, on tots els elements de la pàgina i l’obra siguin fàcilment identificables.

• Llegibilitat i funcionalitat tipogràfica: capacitat dels elements icònics, tipogràfics i espacials, en funció dels seus trets morfològics, de les diferents maneres de combinar-los i de les diferents maneres de disposar-los en la pàgina:

1) De conferir llegibilitat al text, és a dir, de:

– guiar la vista en el procés de lectura;
– afavorir el discerniment del text;
– reduir l’esforç perceptiu i cognitiu que realitza el lector.

Exemple del valor emfàtic, diacrític i organitzatiu del cos i de les variants de lletra, i de com modifiquen l'ordre lineal de lectura. (Font: http://tiposformales.wordpress.com/category/formacion/b-expresividad-tipografica/)

2) De reforçar el codi escrit per mitjà de l’addició d’un seguit de valors (díctics, demarcatius, emfàtics, estructurals, diacrítics...) convencionalment assignats als elements tipogràfics i espacials, que permeten:

– visualitzar fàcilment l’estructura d’una obra,
– distingir ràpidament pel seu aspecte gràfic els diversos components significatius del text (citacions, tipologies de notes i d’índex, intercalats, peus, paràgrafs, remissions...) i les seves interdependències,
– navegar-hi sense entrebancs.

Les condicions de llegibilitat no només depenen de l’ús tipogràfic, sinó també de diversos factors:

1) De la manera com llegim.
2) Dels trets dels tipus.
3) De diverses característiques del lector:

– la seva capacitat visual;
– la seva capacitat cognitiva;
– del seu coneixement i capacitat de discerniment dels signes i convencions gràfiques del codi escrit (el que es coneix com a entrenament lector), que al seu torn té relació amb:
a) el seu nivell d’alfabetització,
b) el seu hàbit de lectura en una llengua determinada.

4) Dels suports de lectura i dels materials que s'utilitzin. Per a una llegibilitat òptima:

– cal emprar classes i formats de paper, i formes d’enquadernació que s’adaptin a l’ús de l’imprès, a la situació de lectura que li és pròpia i a la vida (perdurabilitat) que se li pretén donar;
– cal emprar qualitats de tinta i paper adequats a la tipografia utilitzada i que permetin impressions òptimes (és a dir, més llegibles);
– en llibre electrònic, han d’emprar-se suports i tintes electròniques, i opcions de calibratge i modificació de la lletra que afavoreixin la llegibilitat, s’adiguin a les necessitats de cada usuari i redueixin el cansament visual.


2. Qüestions de tipografia que afecten al text

• Tipologia:
– Els tipus de lletra: anatomia del tipus i varietats (estils, famílies i sèries o classes).
– Anatomia i varietats d’altres tipus de grafismes (signes especials, xifres, filets, trames i ornaments).
– Factors de llegibilitat.
– Principis d’estètica tipogràfica.


• Tipometria:
– Sistemes de mesura tipogràfica.
– Formats de paper.
– Mesures dels filets i altres grafismes ornamentals.


• Composició i disposició tipogràfiques:
– Diàcrisi tipogràfica en l’ús dels grafismes, els contragrafismes i el color.
– Principis de proporcionalitat tipogràfica aplicats a:
a) els cossos i la interlínia dels elements textuals i extra-textuals segons jerarquia interna, format, llegibilitat de la lletra i tipus de lector;
b) els blancs en relació amb els textos on s’apliquen.
– Cos i interlínia: aplicació en cada element textual i extra-textual d’una obra.
– Càlcul de les mides de la caixa del text i els marges.
– Càlcul de les mesures de les columnes.
– Aplicació i mesures d’altres blancs, a més dels marges: sagnies, línies en blanc, corondells....
– Els tipus de paràgraf i la seva aplicació segons tipus d’obra, llegibilitat del paràgraf i tipus d’element textual i extra-textual.
– Distribució dels elements d’una obra en la pàgina.
– Grafia, composició i disposició dels lemes.
– Grafia, composició i disposició dels sumaris.
– Grafia, composició i disposició dels poemes.
– Grafia, composició i disposició dels quadres.
– Grafia, composició i disposició dels diversos tipus de títols.
– Grafia, composició i disposició de retolats i peus de figura.
– Grafia, composició i disposició dels diversos tipus de notes.
– Grafia, composició i disposició dels diversos tipus d’índexs.
– Grafia, composició i disposició de les citacions intercalades.
– Grafia, composició i disposició de les obres teatrals.
– Composició i disposició de les bibliografies.
– Grafia, composició i disposició de les cronologies.
– Grafia, composició i disposició de les firmes.
– Aplicació, composició i disposició dels folis literaris o explicatius.
– Aplicació, composició i disposició dels folis numèrics.

• Compaginació:
– Càlcul de les pàgines d’una obra.
– Ordre dels elements d’una obra en la compaginació.



3. Tipografia per a la correcció: bibliografia bàsica i localització de les matèries

Martínez de Sousa, J. (1994): Manual de edición y autoedición, Madrid: Pirámide.

Mestres, J. M., J. Costa, M. Oliva i R. Fité (2009): Manual d’estil: la redacció i edició de textos (llibre + CD), 4a ed., Barcelona: Eumo Editorial/Universitat de Barcelona/Associació de Mestres Rosa Sensat/Universitat Pompeu Fabra.

Pujol, J. M., i J. Solà (2001): Ortotipografia: manual de l’autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic, 2a ed., Barcelona: Columna.

1. Grafismes
1.1. La lletra: tipologia (anatomia de la lletra, classificacions tipològiques, parts del tipus i nomenclatures, caplletres i variants de lletra): Mestres et alii, pp. 52-55, 95-98, 99-116. Solà i Pujol, 173-202, 334-342, 344-346.

1.2. La lletra: tipometria: Mestres et alii, pp. 98-99. Solà i Pujol, pp. 332-333, 337 i 341.

1.3. Aspectes tipogràfics dels signes i les xifres: Mestres et alii, pp. 169-172, 204-245, 254-254, 262-275, 466-474; pdf del quadre«Abreviacions».

1.4. La pàgina: composició, parts principals i pàgines incorrectes: Mestres et alii, pp. 45-50. Solà i Pujol, pp. 390-391; Martínez de Sousa (1994), pp. 227-234 (pàgines incorrectes).

1.5. Les línies (ratlles) de text i les línies incorrectes: Mestres et alii, p. 61, nota 24. Solà i Pujol, pp. 389-390. Martínez de Sousa (1994), pp. 141-142 (totes les línies incorrectes).

1.6. El paràgraf: Mestres et alii, p. 50-52. Solà i Pujol, pp. 348-350.

1.7. Les columnes i els corondells: Mestres et alii, p. 56. Martínez de Sousa (1994), pp. 149-150.



2. Contragrafismes (blancs)

2.1. Els marges: Mestres et alii, pp. 45-50. Martínez de Sousa (1994), pp. 177-178.

2.2. La sagnia (o el sagnat) i el quadratí: Mestres et alii, pp. 55-56. Solà i Pujol, pp. 333-334 i 348-350. Martínez de Sousa (1994), pp. 142-143.

2.3. L’espai (interlletratge, espaiat, espais especials, línia en blanc i corondell) i els espais incorrectes: Mestres et alii, pp. 55-56. Solà i Pujol, pp. 333-334 i 346. Martínez de Sousa (1994), pp. 149-150 i 169-178; 178 (tots els espais incorrectes).

2.4. L’interlineat: Mestres et alii, pp. 56 i 98. Martínez de Sousa (1994), pp. 175-176.


3. Parts del llibre i compaginació

3.1. Parts exteriors del llibre: Mestres et alii, pp. 70-71. Solà i Pujol, p. 376.

3.2. Parts interiors del llibre (organització del llibre i compaginació): Mestres et alii, pp. 31-33, 61-64. Solà i Pujol, pp. 361-376 i 392.




Silvia Senz

Corregir (e-books) amb-sense paper

Que el títol d’aquesta nota no us confongui: no tinc pas tirada a parlar con en Joan Clos. Passa que, temps enrere, vaig ensopegar amb un sistema digital de correcció de textos que, encara que sembli paradoxal, es fa damunt del paper i es completa en pantalla.

És a dir, amb-sense paper.

És una aplicació de la tecnologia d’i-paper, es diu PaperProof, està desenvolupada per una empresa suïssa, i s’integra en el programa de processament de textos de codi obert OpenOffice (infinitament millor que el Word).

Segons expliquen, aquest sistema empra un bolígraf digital, un paper (imprimible) i un sistema d’edició interactius, i un programari de reconeixement òptic de caràcters, marques de correcció, indicacions i esmenes. Tot plegat, permet corregir en la còpia en i-paper allà on i quan convingui, com si fos paper normal, i, un cop activat l’i-paper i el programari, transmetre diversos tipus de correccions i comentaris del document en paper al document font en pantalla, on després es validen. És una mena d’híbrid entre el mètode i la tècnica de correcció d’originals en paper i el mètode i la tècnica de correcció en pantalla, que suma els avantatges de tots dos sistemes:

1. Permet al corrector fer una lectura òpticament menys feixuga.
2. La còpia en paper és transportable i facilita al corrector la visualització global del text.
3. Pel fet de ser la lectura en paper menys feixuga i perceptivament més discernible que en pantalla, la tasca de correcció en paper és sempre més eficaç. Fugen de l’ull menys errors.
4. Alhora que corregeix en paper, el corrector introdueix les marques de correcció a la pantalla.
5. Es poder fer comentaris marginals per al client.
6. El client pot conservar una prova de les esmenes fetes. Per a les editorials, tenir una prova tangible de les diverses fases de correcció és fonamental com a prova pericial en cas de litigi amb l’autor. Per a les empreses acollides a una certificació de qualitat que obligui el corrector a fer una tasca molt acurada, la prova en paper té també aquest valor.

Vegeu-ne un parell de demos:

Sembla el mètode perfecte, ¿oi? Doncs no; encara té un munt de problemes:

1. El paper interactiu i intel·ligent és, de ben segur, molt més car que el paper tanoca i corrent de tota la vida. I no sabem si és reutilitzable. Els preus de mercat no permeten aquests luxes.
2. Aquest sistema només és apte per a la correcció de textos seguits, amb no gaires problemes de redacció, no per a textos amb greus mancances textuals. Prou sabem que la re-escriptura i la correcció d’originals només estan separades per una fina línia vermella, que el client sovint «convida» a traspassar.
3. A la majoria de clients se’ls refum conservar o no una prova en paper de la feina feta, malgrat el seu valor pericial en cas de litigi.

Tanmateix, en un moment on la deficient qualitat de molts llibres digitals (i el frau editorial al lector que comporta) comença a fer urgent (gairebé és un clam) desenvolupar-ne tant la versatilitat tipogràfica com els procesos, suports i programaris de control, el camí que avança la tecnologia del PaperProof podria ser l'adient per obtenir e-proves tipogràfiques en un suport llegible, ben discernible, ergonòmic i a càrrec del client, que incorporés (ja de pas) utilitats de verificació assistida de les especificacions tipogràfiques i que permetés fer totes les revisions i ajustos que calen (textuals, hipertextuals, tipogràfics i de visualització) sense fer miques la principal eina de treball del corrector tipogràfic: els ulls. 

Silvia Senz

La RAE contra l'IEC: un episodi gens excepcional

​

No crec que vagi errada si dic que a Espanya, entre els ciutadans que parlen i senten com a seves altres llengües diferents del castellà, hi ha una consciència creixent que hem arribat a una conjuntura d'assetjament a la pluralitat de l'Estat que ens retrotreu als temps del franquisme. El que no crec que es tingui prou clar és fins a quin punt aquesta regressió ve donava per la represa sense embuts d'un projecte de nació única, centralitzada i homogènia que rau en l'essència ideològica de tots els partits que governen o han governat Espanya. Una represa que pot aprofitar l'actual conjuntura econòmica i la voluntat de rellançar l'estratègia de globalització empresarial espanyola —a la qual li fa nosa la diversitat— per desfer el camí fet en democràcia cap al pluralisme i la descentralització. Una represa que es tradueix en un assetjament progressiu de la particularitat i la diferència i en l'eliminació de les seves garanties, com hem vist darrerament en els atacs a l'aranès i a l'escola catalana, i en les polítiques d'anorreament de la llengua pròpia a les Illes i el País Valencià. En un dels assajos més lúcids i ben documentats que he llegit sobre els factors que van facilitar la minorització del català en el seu territori de parla (Tres escoles per als catalans: minorització lingüística i implantació escolar a Itàlia, França i Espanya), el seu autor, ​Miquel Pueyo, es dol (p. 96) de l'aviciada tendència a considerar la situació del català només en relació a si mateix i a atribuir el seu declivi a factors exclusivament legals; i remarca: 

Dissortadament, els índex de facilitació —que poden ser reconstruïts, de forma aproximada, a partir de testimonis i de dades indirectes— han rebut una escassa consideració, per part dels estudiosos del conflicte lingüístic català. En el fons d'aquesta desatenció es troba un error metodològic persistent, que consisteix a considerar sempre de forma exclusiva la «situació» del català en cada període històric, al mateix temps que hom fa cas omís de la «situació» de l'espanyol, l'italià i el francès, la qual cosa ha provocat un desenfocament crònic de la qüestió.

És ben cert. Per aquesta raó, quan la Montse Alberte i jo vàrem rebre al 2006 l'encàrrec de construir El dardo en la Academia, la primera obra crítica d'ampli abast sobre la Real Academia Española i les seves satèl·lits, teníem molt clar que calia aprofitar l'oportunitat per fer entendre al gran públic el grau de rellevància que l'acció d'aquesta institució, la seva simbologia, la ideologia que li dóna esperit i les polítiques on s'insereix han tingut i segueixen tenint en la minorització del català i d'altres llengües. Aquest objectiu ha impregnat bona part del llibre, però s'ha materialitzar particularment en dos capítols que en componen gairebé un terç (450 pp. entre tots dos): Juan Carlos Moreno Cabrera: «“Unifica, limpia y fija.” La RAE y los mitos del nacionalismo lingüístico español» (cap. 2), i Silvia Senz: «Una, grande y (esencialmente) uniforme. La RAE en la conformación y expansión de la “lengua común”» (cap. 9). 

Serveixi com a petita mostra de la tasca feta en aquest sentit la reproducció d'aquest episodi, ben poc conegut, sobre l'enfrontament, l'any 1916, entre l'Institut d'Estudis Catalans i la Real Academia Española, preludi d'altres atacs al català provinents d'aquesta institució, en l'acompliment del seu paper de garant de l'hegemonia del castellà, idealitzat com a «lengua común»: 

 

El 5 de enero de 1916, la Real Academia Española celebró una sesión ordinaria sobre la que su secretario perpetuo, Emilio Cotarelo y Mori, hace constar lo que sigue: «El que suscribe leyó el borrador de una comunicación que fué aprobada, en que este Cuerpo Literario expone el Gobierno el abandono que existe en cuanto al empleo de la Lengua Castellana en nuestras escuelas y otros establecimientos de enseñanza» (cit. en Ferrer i Gironès, 1985: 111). El 26 de enero de 1916 se envió la comunicación señalada al ministro de Instrucción Pública y Bellas Artes, firmada por el entonces director de la Docta, Antonio Maura. Rezaba así:

Excm. Sr.: 

La Real Academia Española, encargada de difundir el idioma nacional y de velar por su conservación y pureza, sabe que en muchos lugares de esta Monarquía no se cumplen los preceptos legales a ello atinentes, que son los medios más eficaces para lograr aquellos fines de supremo interés patrio. [...] La Academia, pues, suplica reverentemente a V. E. que, teniendo presentes la ley de 9 de septiembre de 1857 [Ley Moyano], vigente en esta parte; el decreto de 26 de febrero de 1875, y muchas otras disposiciones emanadas del Ministerio que V. E. regenta, ordene a todos los encargados de la dirección y enseñanza del idioma, como rectores y decanos de las Universidades, directores de Institutos, directores de Escuelas Superiores, de Escuelas Normales y Colegios; Inspectores de Enseñanza y maestros de Escuelas Públicas, que sin contemplación ni disculpa de ningún género, que no puede haberlas, vigilen y hagan que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano. = La Academia tendrá la resolución favorable como timbre de honor para V. E. y causa de que por ello le felicite al igual de España toda. [Cit. en Ferrer i Gironès, 1985: 111-112; la negrita es nuestra.]¹

El mensaje de la RAE no se refería en ningún momento al catalán ni a Cataluña; sin embargo, estaba claro que estaba motivado por la presencia creciente de la lengua catalana en la vida oficial. Recordemos que, durante el periodo mancomunitario, el catalán fue la lengua vehicular de las escuelas y los servicios docentes de la Mancomunitat (§ 1.6.2). 

Según la minuciosa narración de los hechos que nos proporciona Grau Mateu (2004: 280-292), tan pronto como se dio a conocer el mensaje provocó la protesta no sólo de los catalanistas, sino de las principales corporaciones catalanas y de la mayor parte de la prensa del país, y su rúbrica causó un estupor general: el director de la RAE, Antonio Maura, no sólo era mallorquín (ergo, catalanohablante) de nacimiento, sino ex-presidente del Consejo de Ministros y antiguo aliado de la Lliga Regionalista. En la sesión del 1 de febrero, la Assemblea de la Mancomunitat acordó pedir al Consell Permanent que hiciera oír su voz ante el Gobierno. Al día siguiente, el Consell acordaba por unanimidad enviar un telegrama de protesta al presidente del Gobierno, el conde de Romanones. El telegrama destacaba la «profunda alarma» causada en Cataluña por la comunicación de la RAE y pedía a Romanones «que no se altere el derecho sacratísimo a usar las lenguas de las diferentes regiones, llevando el problema, que no es de gramática ni de academia, sino de Derecho público, al seno de la representación nacional». Romanones respondía pocos días después con otro telegrama donde, si bien intentaba tranquilizar a la Mancomunitat, no desautorizaba el mensaje de la Academia Española; decía: «como Presidente Gobierno no olvido criterio sustentado como Ministro Instrucción en Real orden de 19 de diciembre de 1902, en que afirmando de modo expreso la necesidad de velar por difusión castellano, único idioma oficial, establecíanse prevenciones que bastaran para disipar recelos, dejando a salvo categóricamente cuanto se refiere al uso en las escuelas de idiomas o dialectos regionales, idiomas u dialectos que contribuyen al conjunto de las manifestaciones de la vida española, formando, como declara la Academia, la grandeza de la patria».  

Además de las protestas de la Mancomunitat, también enviaron telegramas a Romanones y a Maura diversos ayuntamientos catalanes (Capellades, Manresa, Reus, Sabadell, Sarrià, Tarragona y Barcelona); es más: algunos de ellos (el de Barcelona incluido) y otros más que no habían expresado su enojo a Romanones por escrito acordaron incrementar el uso del catalán en los asuntos municipales. La respuesta de Romanones al telegrama del Consistorio barcelonés fue tranquilizadora: «Manifiéstole gustosamente por ahora Gobierno no proyecta dictar ni proponer Cortes medida alguna relacionada interesante y delicado asunto a que se refiere su telegrama. Ratifico manifestación hecha presidente Mancomunidad oportunamente, así como especial simpatía yo experimento por todo lo que es medio de expresión de la intimidad del alma española e instrumento espiritual de su grandeza». Al mismo tiempo, las entidades culturales y científicas y las corporaciones privadas alzaron su voz contra el mensaje de la RAE. Durante la primera quincena de febrero mandaron telegramas de protesta al presidente del Gobierno o al propio director de la Academia Española el Comitè Executiu de la Diada de la Llengua, el Orfeó Català, la Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat, el Cercle Artístic de Sant Lluc, la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la Associació Catalana d’Estudiants, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, el Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el CADCI, el Ateneu Barcelonès, etc. El 15 de febrero, convocados por el presidente de la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, el regionalista Joan Ventosa i Calvell, los presidentes de once corporaciones económicas y culturales catalanas acordaban redactar un mensaje contra la comunicación de Maura, que fue enviado a Romanones probablemente a principios de marzo. La recién creada entidad pancatalana de defensa y promoción del idioma Nostra Parla, integrada por catalanes, valencianos, baleares y roselloneses, envió también un telegrama al presidente del Gobierno donde se calificaba el mensaje de la RAE de «acto de hegemonía» contrario a «el espíritu liberal de los pueblos modernos». Por su parte, el Institut d’Estudis Catalans, que albergaba la «Academia de la Lengua Catalana» (Secció Filològica) y que inicialmente se había mantenido en silencio respecto de la comunicación de la RAE, aprobaba el 21 de marzo un largo escrito de felicitación a los presidentes de las corporaciones catalanas que habían firmado el mensaje en defensa del catalán. Redactada probablemente por Eugeni d’Ors, la comunicación del IEC era en realidad una réplica indirecta al mensaje de la Real Academia Española. Merece la pena transcribir su muy escasamente divulgado texto original, por el modo —bucólico, elegíaco y épico a partes iguales, cabe decirlo— en que pone de relieve la situación de conflicto que se da cuando, en la competencia entre dos lenguas en situación de desigualdad, el deseo de recuperación y promoción de la más débil topa con la resistencia a ceder espacio de la más fuerte y con el recurso para ello a medidas de fuerza:²

Per la llengua catalana.— Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans.— L’Institut d’Estudis Catalans ha dirigit a les corporacions i entitats que han significat la llur protesta contra la comunicació del President de la Reial Acadèmia Espanyola, la següent comunicació:

«Honorable senyor:

Una competència vivíssima de cultures era entaulada darrerament dins l’àmbit d’Espanya. Desvetllades de secular esmorteiment per una vocació novella de poder i de glòria, renaixíen dues llengües germanes amb anhel de reconquerir en el món els furs de la plenitut espiritual. L’una d’elles [el castellà], que havíem coneguda en dissort, reduida públicament a l’ús administratiu i al literari, ambicionava de guanyar altre cop crèdit en el viure internacional, autoritat en ciències i en pensament. A l’altra, a la nostra, darrere més llarga desventura, li calia feina més aspra. Li calía adquirir allò que la seva germana tenía ja, amb allò altre que aquesta no tenía encara; avençar en els camps de la literatura i la ciutadanía, alhora que penetrar en els dominis del saber i del govern. = Havem anomenat aquesta renaixença simultània, una competència, i era natural que una part de l’espandiment de cada una d’aquestes llengües es fes a despesa de l’altra. Més aquí trobaven precisament un estímul i clarament servía per créixer el doble esforç. Entre els centres acadèmics i didàctics de Madrid i els centres acadèmics i didàctics de Barcelona, la més bella, la més noble de les emulacions començà. Les armes n’eren totes intel·lectuals i pacífiques. Armes d’estudi i de publicació, armes d’esperit. Amb el llibre rivalitza el llibre; amb la revista, la revista; amb el treball d’història, el treball de laboratori; amb l’investigació docta, la temptativa de difusió universal; amb l’intervenció en afers polítics del món, l’intervenció en afers científics, on ja començava a llevar-se la tradicional vergonya que Espanya restés sense representació ni veu. Feia bo de treballar així, de combatre amb aquesta dignitat i elegància. Els rivals generosos es donaven sovint la mà, s’aconsolaven de la fatiga, i l’un a l’altre animava amb el crit encoratjador de l’amic. = Malauradament, un fet tristíssim es produía ahir mateix i venia a torbar aquesta serenitat que era el nostre orgull. Una de les parts creia de poder rompre el pacte tàcit, llei i regiment de la contensió noble. I amb sorpresa veiem la Reial Acadèmia Espanyola acudir als poders públics, en sol·licitud de mides de força que aturessin i vinguessin a matar en flor la creixença i espandiment de la llengua germana. Ja, doncs, les armes esdeveníen altres i el terrèn descendía de nivell. Ja s’intentava atuir l’esforç espiritual de Catalunya, desproveint-la del seu indispensable instrument de pensament, de ciència, d’educació, d’intervenció original en el món... Com indici de feblesa, aquesta invocació al socors de la violència legal ens hauría potser plagat, si nosaltres no poséssim per damunt tot l’interès sagrat de l’esperit. Com violació d’ell, com ruptura dels respectes deguts a un cert dret de gents en la competència de cultures, nosaltres ens hauríem trobat en el cas de denunciar aquella i de fer-ne apel·lació a una sobiranía i a una força que poguessin competir amb la força i la sobiranía oficials: les de la consciència del nostre poble ofès en allò que li és més íntim i més car. = Ni això ha calgut. La consciència del nostre poble ha reaccionat espontàniament, abans que la nostra apel·lació, abans mateix que qualsevulla agressió es produís, només amb l'amenaça d’elles. Mentre que a Madrid la prudència aconsellava als poders públics de desoir la veu que demanava la subjecció, a Barcelona, en tota Catalunya, l’entusiasme del poble no ha volgut ni solament esperar una altra veu que el cridés a la defensa de la llibertat. I l’Institut d’Estudis, dipositari, custodi i propugnador de l’alta tradició de la nostra parla, ja no ha d’invocar, sinó solament regraciar. Ha trobat la batalla feta, guanyada la victòria. Ha trobat totes les bones voluntats reunides i unànims al servei de la causa santa. = A vos, honorable senyor, i a l’il·lustre entitat que tan dignament presidiu, ha escaigut un lloc de valentía i d’honor dins l’alçament patriòtic provocat per la malaventurada instigació de la Reial Acadèmia Espanyola. L’Institut, reconeixent aquest mèrit vostre, es complau en endreçar-vos, en nom de la llengua catalana, de son passat gloriós, de son esperançat avenir, el testimoni d’un pregón agraiment. = Barcelona i 21 de març de 1916.— Josep Puig i Cadafalch, Antoni Rubió i Lluch, Guillem M.ª de Brocà, Jaume Massó Torrents, Joaquim Miret i Sans, Miquel A. Fargas, Esteve Terradas, Josep M.ª Bofill, Pere Corominas, Eugeni d’Ors, Antoni M.ª Alcover, Pompeu Fabra, Frederic Clascar, Lluís Segalà, Josep Carner, Francesc Martorell.» [IEC, 1916: 237-238.]

Después de casi tres meses de polémica, se hacía evidente que la comunicación de la RAE había caído en saco roto: se había encontrado, por una parte, con la prudencia del Gobierno y, por la otra, con el rechazo de las corporaciones públicas y privadas catalanas. Sin embargo, el eco de la polémica suscitada por la Academia Española estuvo presente en la campaña de las elecciones generales del 9 de abril y en las peticiones de oficialidad del catalán y de autonomía que vendrían después (§ 1.6.2).

[Referències bibliogràfiques del fragment:]

Ferrer i Gironès, Francesc (1985): La persecució política de la llengua catalana, Barcelona: Edicions 62.

Grau Mateu, Josep (2004): La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1923, tesis doctoral (dir.: Dr. Josep Termes Ardèvol); Barcelona: Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives, Universitat Pompeu Fabra; en línea: <http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0513104-103850/index.html>.

Institut d’Estudis Catalans (IEC): «Per la llengua catalana. Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans», Quaderns d’Estudi: publicació mensual del Consell d’Investigació Pedagògica de la Diputació de Barcelona, año I, vol. II, núm. 3 (abril de 1916).

Resina, Joan Ramon (2004): «“Por su propio bien.” La identidad española y su Gran Inquisidor, Miguel de Unamuno», en José del Valle y Luis Gabriel-Stheeman (eds.): La batalla del idioma. La intelectualidad hispánica ante la lengua, Madrid/Fráncfort del Meno: Iberoamericana/Vervuert, pp. 137-166.

[Notes del fragment:]

1 El espíritu de esta carta estaba en consonancia con diversas publicaciones precedentes de académicos como Miguel de Unamuno (Joan Ramon Resina, 2004) o Menéndez Pidal (Ferrer i Gironès, 1985: 101).

2 Entiéndanse ambas cosas en relación con sus comunidades de hablantes y grupos de poder. La lenguas no tienen conductas defensivas, hegemónicas ni represoras; las tienen quienes las hablan.

​