PROPIETAT INTEL·LECTUAL

17 de nov. 2011

Metodologia i deontologia de la correcció d'estil


Quan es parla de metodologia de la correcció d'estil, se sol pensar més aviat en les tècniques i signes que s'empren a l'hora de corregir o en l'aprofitament dels estris i material de consulta que el corrector fa servir, però no tant en el procediment que cal seguir per treballar en condicions de seguretat i bona entesa amb el client, i amb una certes garanties d'ètica professional i qualitat final.
Existeixen pautes de comportament consagrades per l'ús que configuren un eficaç mètode i alhora un autèntic «codi deontològic». Al recull bàsic que José Martínez de Sousa fa en el seu Manual de edición y autoedición (Madrid, Piràmide, 1994, pp. 189 i 190), he afegit algunes pautes més de collita pròpia que recomano seguir a tothom que vulgui treballar professionalment en aquest camp.

Tant si el corrector corregeix en paper com en el document digital:

1) Per començar, i si no vol arriscar-se a quedar en evidència o a ser víctima d'abusos i sobreexplotació, cap corrector no ha d'acceptar mai encàrrecs la complexitat dels quals ultrapassi la seva capacitat o les seves competències. Recordem que un corrector ha de ser professional, però no un altre professional: ni tradueix ni escriu.

2) En el moment d'acceptar un encàrrec ha de consultar amb la persona que li encomana la feina:
  • el termini de lliurament de l'encàrrec, i les tarifes i condicions de pagament (si és el primer encàrrec);
  • quines normes d'estil internes (si n'hi ha) ha d'aplicar;
  • les particularitats del text o del seu autor que convé tenir en compte;
  • en quin suport (paper o document electrònic) ha de realitzar la correcció. En el cas de treballar en paper, aplicarà les marques i tècniques específiques i tradicionals per a la correcció d'estil. Si ha de treballar directament en el document electrònic, haurà de tenir en compte les preferències del client, que poden inclinar-se per l'ús de les eines de revisió i comentari d'un determinat processador de text, que permet al client controlar la correcció posteriorment, o per la correcció directa i irreversible sobre el text.

3) No ha de delegar en un col·lega una correcció que se li ha confiat personalment sense consultar-ho abans el client i haver-ne obtingut el vist-i-plau.

4) No ha de corregir mai per caprici ni adoptar decisions que corresponen a l'autor o a l'editor. Aquesta és la regla d'or del corrector.

5) Ha de comprovar fent ús de les obres de consulta pertinents no només les grafies dubtoses, sinó també el significat exacte de les paraules que desconegui o no conegui del cert, refiant-se sempre molt poc del que creu saber. 

 

6) Ha d'anotar en un full a part, tot remetent a la pàgina de l'original on apareixen, els dubtes que el corrector no sigui capaç de resoldre, o aquells problemes del text que no pugui esmenar perquè ultrapassen les seves competències o el seu camp de decisió autònoma. Ha de lliurar aquest full, juntament amb la correcció, al client directe o a l'intermediari que s'escaigui.

7) Sempre que la uniformització estigui justificada, ha d'uniformar l'expressió escrita del text, és a dir, seguir els criteris correctes expressats majoritàriament per l'autor, i ser alhora coherent en l'adopció de qualsevol mena de solució, sigui terminològica, ortogràfica, tipogràfica, gramatical, etc.

8) Ha d'apuntar en un full a part la terminologia específica i els noms propis (antropònims i topònims) la grafia dels quals sigui poc habitual, acompanyada del número de la pàgina on apareixen, per tal de facilitar una correcció o unificació posterior, si cal.

9) Ha de comprovar minuciosament la correlació de tots els elements que es presentin numerats en l'original (paràgrafs, apartats, quadres, notes, peus de figura, etc.).

10) En les traduccions, ha de tenir a mà, per consultar-lo sovint, el llibre original estranger i un diccionari de l'idioma original. Tanmateix, cal dir que un corrector d'estil no és un revisor de traduccions; comprovar la qualitat i fidelitat de la versió no és tasca seva.

Si el corrector corregeix en una prova impresa de l'original (és a dir, sobre paper), que és el més habitual en les grans editorials i el més convenient:

1) Ha de rebre un original amb espaiat i marges suficients per corregir amb comoditat (espaiat = 2-2,5 línies; marges de 2,5 cm).

2) Ha de procurar corregir amb lletra clara, utilitzant els signes, abreviatures i frases de correcció més adequats per a cada cas i administrant-ne l'ús per tal d'evitar sobrecarregar el text de signes que sovint són redundants.

3) A més, si l'editor li ho demana, ha de localitzar en el text, encerclant-los o ressaltant-los amb retolador fluorescent, els següents elements: les crides de nota i les notes; els textos que generalment van intercalats per distingir-los del text general (cartes, documents, exemples en paràgraf a part i citacions extenses —que superin les cinc línies—, poemes...); les fórmules; els signes especials; i els peus de figura, quadres i gràfics si es troben dins del text i no separadament.
Aquestes localitzacions es fan a fi de facilitar la composició i de marcar el lloc on apareixen en el text alguns elements susceptibles de desaparèixer en el procés d'abocar el text de l'original del processador de textos al programa de compaginació.

4) Comprovar que la numeració de les pàgines és correlativa (alguns processadors de textos són deficients en aquest aspecte, particularment si s'ha lliurat l'obra en diversos arxius), i posar-la-hi si cal (penseu només quin trasbals tindria el corrector si li caigués la pila de paper a terra i els fulls estiguessin mal paginats...).

I ara direu: ¿perquè has dit abans que la manera més convenient de corregir és sobre paper? Ben senzill:

  • Resulta molt menys fatigós per al corrector, que ha de tenir cura d'una de les seves principals eines de treball: la vista.
  • Poden visualitzar-se ràpidament les esmenes, la qual cosa permet a l'editor avaluar amb més facilitat la tasca feta, i al corrector, veure què han corregit altres persones que han intervingut en el mateix original abans que ell i, per tant, què no ha de tocar.
  • Si l'autor, emparant-se en la llei de Propietat Intel·lectual, es queixés pel dany moral o qualsevol altre perjudici causat per una correcció, la correcció en paper serveix com a historial del procés de correcció per a possibles controls pericials. Moltes grans editorials es curen en salut conservant durant llargs períodes de temps totes les proves d'una obra publicada.
  • Els sistemes de revisió dels processadors de textos usuals (Open Office, Libre Office, Word...) són deficients: no permeten visualitzar totes les correccions fetes, ni realitzar comentaris de manera prou eficaç, ni preparar tipogràficament un original a fons. 
  • La correcció en paper permet fer servir el llapis per a esmenes estilístiques i suggeriments que poden ser massa subjectius i que han de sotmetre's a l'arbitri de l'editor. 

I dit això, s'agrairà tot comentari fruit de l'experiència que pugui complementar aquestes pautes procedimentals.

Silvia Senz
 

6 comentaris:

Ramon Vidal ha dit...

Gairebé d'acord amb tot el que dius, però em sobta que, si no ho entès malament, recomanis la correcció d'originals sobre paper. Fa anys que no m'hi he trobat, que m'ho demanin. I a mi no m'agrada gens, o sigui que no ho promoc. Sí que és important aclarir un punt previ amb el client: si vol saber els canvis introduïts o no. Si els vol saber, és una mica problemàtic/emprenyador (treballant amb Word), perquè si fas 'Activar canvis' el Word cada cop que tanques/obres t'ensenya els canvis, cosa que per treballar fa nosa, i per tant has d'estar retornant tota l'estona a "Visió final". I si fas "Comparar documents", si hi ha molts canvis, et pots trobar que et marqui paràgrafs sencers, cosa que no serveix per a res. La situació ideal és que se'n refiïn i només et demanin text net final.

Silvia Senz ha dit...

Ramon, de fet el que habitualment recomano és la correcció mixta: unificacions i cerques en el document i altres correccions en paper, marcant-ne les pautes d'unificació en un full a part. La correcció exclusivament en paper i tan sols de vegades mixta és pràctica comuna en grups editorials de tant de pes com Bertelsmann, per les raons que he esmentat a la nota.

Marta Albertí ha dit...

Estic totalment d'acord amb l'acurada exposició de la Sílvia. Jo també soc partidària del paper: La vista ho agraeix, i permet anar endavant i endarrera del document d'una manera molt més àgil que en pantalla per tal de repassar coses que s'han corregit anteriorment, revisar la numeració d'apartats i subapartats sense fer anar l'scroll del ratolí a una velocitat que les línies corren per la pantalla amunt i avall que al final els ulls et fan pampallugues.
Penso que l'opció més bona (si es compta de temps suficient) és fer una correcció en paper, introduir després les esmenes en pantalla (amb el control de canvis de Word activat i amb visió "final" perquè no destorbin a la vista les esmenes), comprovar a continuació que tot hagi estat introduït correctament i repensar les esmenes que calgui per si cal rebutjar-les i deixar allò esmenat tal com estava a l'original o bé canviar-ho per alguna altra cosa que no és la primera correcció. El procés és potser una mica més llarg però el resultat és molt millor. I sempre queden desades les esmenes i es poden revisar, si cal, en edicions posteriors.

Silvia Senz ha dit...

De fet, el sistema que comenta la Marta és el que fa servir l'OCAL de l'IEC, veritable exemple de bones pràctiques.

vigilant ha dit...

Sílvia, hi ha una cosa que em penso que no has tingut en compte (potser sí i no m'hi he fixat prou). Parles de "la correcció directa i irreversible sobre el text" (en format electrònic).

Això, amb les eines més habituals (Word, Open Office, etc.) no passa mai, perquè el/la client sempre té l'opció de "comparar" els documents i crear-ne un de nou en què apareguin tots els canvis fets per la persona que ha corregit aquell document.

Encara més, aquesta persona a qui han encarregat la correcció pot enviar el document corregit i adjuntar-hi un segon document en el qual el/la client pugui comprovar un per un tots els canvis que s'han fet en l'original.

Ja ho dic, potser m'he perdut alguna cosa quan he llegit el teu escrit i això ja ho tens en compte.

Sigui com sigui, la teva aportació m'ha semblat magnífica i molt útil.

Pep S. ha dit...

A ver si puede resolver una duda que tengo. En la edición de textos (de libros), ¿la letra capital puede ir en cursiva o ha de estar siempre en redonda (aunque el texto que le siga esté en cursiva)? Dispense la intromisión y que mi comentario no tenga nada que ver con la entrada de su blog. Muchas gracias.