PROPIETAT INTEL·LECTUAL

8 de set. 2014

Diferenciació tipogràfica de signes semblants


Anell, grau i lletra o voladeta: 

° Anell o kroužek: signe diacrític superposat en la llengua txeca; en les llengües escandinaves no es considera com a signe diacrític, sinó que forma part del caràcter; s’utilitza també per al símbol de l’àngstrom (Å).

° Grau: s’utilitza en física i matemàtiques per expressar graus, tant de circumferència com de temperatura. En el cas de les temperatures, precedeix les lletres C i F, quan es tracta de graus Celsio (o Celsius) o Fahrenheit, respectivament: ℃ ℉; però no quan es tracta de Kelvin: en aquest cas s’empra la K sola: 273,15 K. 

º O minúscula voladeta 


Apòstrof, accent agut i prima:


Mostra Unicode (decimal) HTML Descripció
U+2019 (8217) ’ Apòstrof rodó o tipogràfic i cometa de tancament simple anglesa
' U+0027 (39) ' Apòstrof recte i cometa simple recta
U+2032 (8242) ′ Prima (símbol de la unitat del minut d’arc)
´ U+00B4 (180) ´ Accent agut


Doble prima, accent agut doble i cometes dobles (rectes i angleses): 

Doble prima: símbol de la unitat de segon d’arc. 

˝ Accent agut doble: és un signe diacrític que en hongarès pot indicar durada (indica les variants llargues ő i ű de les vocals ö i ü), en algunes llengües eslaves tonalitat (augment del to). 

" Cometes dobles rectes 

Cometes dobles angleses de tancament 


Guionet (guión) i subvarietats en composició tipogràfica (guionet tou [guión de partición] i guionet dur intrencable [guión de composición léxica]; guió (raya), menys (menos) i guió curt (semiraya): 

- Guionet tou (Unicode U+2010) i guionet dur (intrencable; Unicode U+2011). La millor explicació, la va donar en Josep M. Pujol. 

Guió o ratlla (Unicode U+2014): és un signe l’amplada del qual depèn del disseny del tipus de lletra o família (té l’amplada de la caixa de la m de la variant normal), i que, a més, és escalable (augmenta en proporció amb el cos). En català, la ratlla té usos molt variats: serveix especialment per tancar frases incidentals, a manera de parèntesi; per construir diàlegs i per organitzar llistes. També s’empra en els textos encolumnats per substituir alguna dada que no convé repetir en diverses línies consecutives. 

­– Guió curt o semiratlla (Unicode U+2013) : és un signe l’amplada del qual depèn del disseny del tipus de lletra (té l’amplada de la caixa de la n de la variant normal), i que, a més, és escalable (augmenta en proporció amb el cos). En català s’usa en ocasions com a reemplaçament de la ratlla en mesures de paràgraf curtes o quan la ratlla del tipus que s’empra és massa ampla. És freqüent que, per tenir una grandària intermèdia entre el guionet i el guió, es confongui amb el menys, però es tracta de signes diferents.

 

Menys (Unicode U+2212): és un signe matemàtic d’amplada fixa (no depèn del disseny del tipus) i escalable (augmenta o disminueix proporcionalment al cos). Un menys té la mateixa amplada en el mateix cos de diferents famílies. La seva posició en l’ull és una mica superior a la del guió curt. 
La seva mida equival a l’igual (=), el més (+) i al més menys (±), entre d’altres signes amb els quals se sol alinear. 


Lletra ics minúscula, i signe per, de multiplicació o aspa: 

x Ics minúscula

× Per (Unicode U+00D7): signe matemàtic.

12 d’ag. 2014

«L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol», de J. C. Moreno Cabrera. Una modesta presentació

 
Després d'anys i panys esmerçant tot el seu saber i energia en la defensa de la igualtat de les llengües i de la linguodiversitat, Juan Carlos Moreno Cabrera publica per primer cop un llibre sobre les dites «grans llengües» (imperials, de fet) en una llengua, el català, que prou les ha patit i pateix. De la mà del sociolingüista, escriptor i editor Jordi Solé i Camardons, que ha traduït i adaptat l'edició original en castellà, i amb una eloqüent coberta de l'Enric Jardí, Voliana Edicions posa en les mans dels lectors una fina disecció del pensament, discurs i estratègies que l'espanyolisme i el panhispanisme han fet servir i segueixen emprant per mantenir permanentment subordinats en un bilingüisme transitori i glotofàgic tots els parlants de llengües que conviuen amb l'expansiu castellà.
En un temps de revifada d'aquestes escomeses, L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol és una obra que cal llegir per despertar la ment crítica i esperonar la capacitat de lluita.
Com a petit tast de l'obra, us en deixo la meva modesta aportació:

PRESENTACIÓ

Sense els seus parlants, les llengües no són res. No canvien, no moren, no creen, no designen, no comuniquen, no identifiquen. No manipulen, tampoc. Són el pensament, les mans i les boques dels parlants els que les animen i els atorguen aquestes capacitats. I és la manera com les comunitats de parlants les acullen i les empren el que pot fer que esdevinguin instrument d’allò que les pròpies societats consideren noble o abjecte.

Al llarg de la història de la humanitat, la llengua del conqueridor i del colonitzador ha estat un dels estris per marcar el terreny guanyat (i sovint arrabassat). El pas del temps i, en temps moderns, una acció política deliberada han fet, a més, que la llengua de conquesta arrelés i sovint fos acceptada com a pròpia per la població colonitzada. Això, per ell mateix, no és noble ni abjecte: és només un fet de la història humana. Que considerem aquest fet com un avenç, com quelcom d’irreparable o com una injustícia que mereix rescabalament depèn del valor que atribuïm a les llengües i a cada llengua. Sobretot a la nostra.

Durant segles, la reflexió sobre la natura del llenguatge i sobre la diversificació lingüística va sorgir de les societats conqueridores, i sovint, en comptes de cercar respostes neutrals, al marge de la valoració de la pròpia llengua, van emmotllar-se al pensament del dominador i van produir idees i mites que justificaven l’encimbellament de les llengües imperials, a expenses de la desaparició o minorització de les llengües subordinades. Tanmateix, la lingüística ha anat avançant alhora que el pensament i el mètode científics, els estudis sociològics i l’ètica política, i la manera d’estudiar el llenguatge humà, les llengües i el valor que tenen per a llurs comunitats culturals ha pres un altre caire. Avui dia, un lingüista que faci honor al coneixement assolit per la seva disciplina, no pot justificar la glotofàgia ni el menyspreu per les llengües dominades emparant-se en arguments científics. I per poc que tingui interès en la vida dels parlants, en els contextos que condicionen els usos lingüístics, honestament ha de reconèixer que fins i tot en el món actual són factibles models de funcionament social i d’organització política que garanteixin, si més no, la preservació de la linguodiversitat.

Malgrat això, en plena globalització, els centres polítics dels antics imperis han retrobat en el capital simbòlic i el valor econòmic de les seves respectives llengües un nou mitjà per rehabilitar i adaptar als nous temps les antigues estructures de dominació. Amb la creació de blocs de «cooperació» amb les antigues colònies, han fet que la llengua de l’imperi esdevingui, un altre cop, un mitjà de posicionament en el nou ordre mundial, de marca dels seus dominis i de la seva dominació, al servei sempre de la geoestratègia dels antics centres de poder i dels interessos del gran capital que ara hi mou els fils. El fet que Espanya hagi estat la darrera exmetròpoli a moure la peça lingüística en l’escac geopolític mundial no diu res a favor seu. Si no ho ha fet abans, és perquè no en tenia els mitjans. Però un cop iniciada la carrera globalitzadora, el castellà ha esdevingut molt més que la llengua de la nació espanyola o la de l’imperi hispànic: és, ara, l’espanyol global, neologisme estrella del discurs glotopolític sobre la llengua castellana afaiçonat amb la concurrència d’erudits filòlegs i lingüistes espanyols.

Val a dir que, des de la hispanística internacional, des de la perifèria de l’antic imperi o des de nous horitzons de conquesta lingüística (com el Brasil), aquest discurs ha estat igualment contestat per lingüistes i ensenyants d’espanyol que han sabut garbellar-lo i mostrar-ne la ideologia, la intencionalitat i els efectes socials, polítics i econòmics. Però massa sovint aquesta tasca ha passat desapercebuda per al gran públic, bé perquè els grans mitjans de comunicació del món dit «hispànic» se n’han estat de difondre-la, bé perquè ha estat un simple exercici intel·lectual, confinat a l’esfera acadèmica.

Per aquesta raó és tan i tan excepcional la tasca desmitificadora del discurs de l’espanyolisme lingüístic que durant anys ha dut a terme, de manera infatigable i constant, Juan Carlos Moreno Cabrera. Excepcional per ser ell mateix fill del centre polític de l’antic imperi espanyol. Excepcional per, malgrat això, haver sabut identificar i transcendir les dominàncies ideològiques que amaren la seva llengua d’identitat, el castellà, i el seu entorn cultural i acadèmic. Excepcional per haver resistit a les hostilitats que la seva feina li ha comportat. Excepcional per la seva perseverança a transmetre al conjunt de la societat allò que la lingüística sap del cert sobre les llengües i allò, a més, que un lingüista d’esquerres, que creu a ulls clucs en els drets humans i la justícia equitativa, pot afegir a aquest coneixement. Excepcional per haver acceptat emprar tots els mitjans de comunicació al seu abast, la qual cosa li ha permès passar per damunt dels conglomerats que dominen l’opinió pública. Excepcional per haver sabut reforçar la seva tasca amb el mestratge de savis divulgadors com en Jesús Tusón i l’aprenentatge de joventut en l’activisme marxista. Excepcional, al cap i a la fi, per haver donat el bo i millor de la seva trajectòria i la seva persona pel bé del respecte als parlants de totes les llengües.

Ara, per primer cop, aquest missatge que respon al sentit de responsabilitat social d’un lingüista s’expressa en català, honorant l’essència del seu pensament: que totes les llengües són bones, perquè tots els parlants són igualment humans. Esperem que no sigui l’única llengua encara sotmesa a un imperi que l’aculli.


Silvia Senz
Sabadell, juliol del 2014

15 de juny 2014

Quins errors tipogràfics cal corregir, tant si com no, en proves?

Un petit recordatori d'errors estrictament tipogràfics (composició i paginació) que sempre cal corregir en proves tipogràfiques en paper, en tota mena de publicacions i qualitats d'edició.



• Repeticions en línies succesives, i en el mateix lloc de la línia:
– d’una paraula d'almenys dues lletres;
– de 3 o més caràcters idèntics.



• Pàgines incorrectes:

1. Pàgina curta, o de birlí: última pàgina del capítol si és curta. En caixes de text més altes que amples, per ser correcta, ha de tenir almenys cinc línies.

2. Pàgina llarga: és incorrecta la pàgina el text de la qual sobrepassa la caixa de composició, llevat que es tracti de quadres de text apaïsats (i d’il·lustracions a sang o a mitja sang; és a dir, que depassin la caixa de composició i omplin part dels marges o tota la pàgina).


Col·locació errònia del foli numèric:

1. Si el foli va al peu de la pàgina, no hi ha d'anar en els següents casos:
– en les pàgines de cortesia,
– en la portadella,
– en la contraportada,
– en la portada,
– en la pàgina de drets,
– en  la dedicatòria,
– en la pàgina del lema,
– en  les pàgines ocupades per un quadre o una il·lustració que desborda la caixa de composició,
– en les portadelles internes,
– en les pàgines completament en blanc que precedeixen l’inici de capítol o part similar amb inici propi.

2. Si el foli va a dalt (marge superior o en el foli literari), tampoc ha d'anar:
– en les pàgines d’inici de capítol;
– en parts similars amb arrencada pròpia.

En aquests casos, és convenient, si es pot, desplaçar-lo al peu.

3. El foli numèric mai pot anar en el marge interior, excepte quan forma part del foli literari d’obres lexicogràfiques o enciclopèdiques. 


• Línies incorrectes:

1. Línia lladre: en paràgraf ordinari (justificat per esquerra i dreta i amb sagnia a la 1a línia), es diuen lladres a les següents línies curtes (curta = que no omple tota la mesura d’amplària del paràgraf on va):
– en mesures de paràgraf curtes (menys de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a cinc lletres + la puntuació;
– en mesures més llargues (a partir de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a set lletres + la puntuació.


2. Falsa línia plena: en paràgraf ordinari, s'anomena així la línia que sembla plena, però que en realitat no completa l’amplada del paràgraf per menys espai que el que correspon a la sagnia del paràgraf.




3. Línia vídua: línia curta de final de paràgraf que queda a principi de pàgina o columna. És acceptable si omple l’amplada de la caixa de composició.

Per corregir-la, es poden fer recorreguts.



4. Línia òrfena: primera línia de paràgraf, incorrecta quan queda sola a final de pàgina o columna. Alguns llibres d’estil editorials l’admeten.

Per corregir-la es poden marcar recorreguts.



• Espais incorrectes:

1. Línies obertes o atapeïdes. L’ús insuficient o excessiu de l’espai entre paraules es veu a simple vista:




2. Dobles o triples espais: errada per pulsació de dos espais en lloc d’un, no corregida en l’original.

3. Riu, carrer o carreró: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de tal manera que la seva alineació línia després línia formen un carrer o carreró evident a simple vista.



4. Corral: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen un cercle, òval o arc evident a simple vista.

5. Escala: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen una línia en blanc en serreta, evident a simple vista.


Silvia Senz







14 de juny 2014

Com llegim (si no som correctors ni infants)

Deixant de banda la peculiar manera de llegir del corrector professional (particularment del tipogràfic) i les primeres fases de l’aprenentatge de la lecto-escriptura, el fet és que les persones no llegim lletra per lletra ni reconeixem les paraules com a resultat d'una reconstrucció seqüencial de cada lletra. I això és perquè els nostres ulls no escanegen el text de forma contínua, sinó que realitzen moviments en petits salts, o moviments sacàdics.

Els moviments sacàdics de progressió duren entre 20 i 40 mil·lisegons, combinats amb periodes de fixació més llargs, que duren entre 100 i 500 mil·lisegons (amb 230 ms de fixació mitjana). A grans trets, la mirada resta fixa o immòbil durant el 90 % del temps invertit en la lectura, i el 10 % restant va canviant en busca d’informació nova.
L’àrea típica de cobertura és d’uns 30 graus entre fixació i fixació, la qual cosa comporta un salt cada 6 a 9 lletres, un valor que no es veu afectat pel cos de la lletra. 
 

A més, aquest seguit de moviments i fixacions no sempre és lineal, en una única direcció, sinó que, de vegades, els moviments sacàdics fan regressions, és a dir, van enrere cap a una zona ja llegida de la mateixa línia o, fins i tot, de línies anteriors.



Aquestes regressions sacàdiques, d’ amplitud variable, tenen quatre funcions:

1. Recuperar informació no copsada.
2. Retorn a una zona ben identificada, com a part del processament del significat del text.
3. En cas que l’ull hagi avançat més ràpid que el processament cognitiu, realitzar un bucle d’espera per tal de deixar el marge de temps necessari per a la comprensió del text.
4. Recol·locar la vista, corregint el focus inicialment fet en la paraula.

Alhora, durant la lectura l’ull també fa moviments sacàdics de salt de línia, de gran amplitud (abasten uns 50 caràcters) i amb una durada de 80 ms. Comencen quan queden de 5 a 7 caràcters per acabar la línia.



En cada fixació, l’ull pot percebre amb més o menys agudesa uns 30 caràcters, que es distribueixen de manera proporcional cap a la dreta i l'esquerra del punt de fixació.

Malgrat els punts difusos que queden a banda i banda de cada fixació, el reconeixement de les paraules és possible gràcies a un processament en paral·lel, on la informació que aporten els trets gràfics dels caràcters ajuda a identificar les lletres i aquestes, al seu torn, ajuden a identificar síl·labes i paraules. De fet, en les llengües amb molta regularitat o transparència ortogràfica, com ara el castellà i el català, la síl·laba assumeix un paper important en la identificació visual de paraules escrites. Simultàniament, la informació que es va copsant de les paraules facilita
la identificació de lletres i aquestes, per la seva part, el reconeixement de trets.

Pel que fa als trets tipògràfics, quan llegim, a més, obtenim la informació principal especialment de la part superior i la part dreta dels caràcters, denominada zona fisonòmica.



Les ascendents i les descendents de les lletres són també fonamentals per discernir un caràcter d’un altre.

Una lectura àgil es caracteritza, en general, per:
desplaçaments sacàdics amplis (amb economia de fixacions),
fixacions de curta durada
i moltes menys regressions que quan la lectura és lenta i dificultosa.

Alguns factors de variabilitat temporal en la lectura són:
1. Les característiques del lector: capacitats perceptives, cognitives i entrenament lector.
2. La complexitat temàtica i estructural dels textos: com més complex sigui un text, més perllongades seran les fixacions, més curts els salts sacàdics, més gran serà el nombre de regressions i més petita la velocitat de lectura.
3. El tipus de lletra, només si es fan servir tipus poc comuns per a un determinat ús o per al lector al qual es destina el text.
4. La quantitat de caràcters per línia afecta els moviments oculars. S’ha demostrat que el nombre òptim per línia és aproximadament de 52. Un nombre més gran dificulta els escombratges de retorn, fent que el lector comenci en una línia equivocada de text. Les sagnies a inici de paràgraf tenen, en aquest sentit, una funció díctica, que orienta l’ull cap a la línia correcta després del punt i a part.
D'altra banda, es pot processar més d’una paraula en cada fixació, i si les línies no tenen prou caràcters aquesta capacitat no pot ser aprofitada amb eficiència.

Silvia Senz



6 de juny 2014

El corrector d'estil ¿corregeix l'estil?


El corrector d’estil (o d'originals) és el professional del text, amb sòlida formació lingüística i bibliològica, cultura enciclopèdica, i domini de mètodes i tècniques de correcció específics, que es dedica a corregir els originals de text (obra de l’autor encara sense compondre tipogràficament). Per aquesta raó sovint s’anomena també corrector d’originals. Atesa la seva tasca d’unificador i adaptador del text a tot un seguit de normatives, el corrector d’estil és el principal executor de les regles d'estil que estableix una casa editorial.

En edició, el concepte d’estil és dual: d’una banda fa referència a l’estil de l’autor, i d’altra, al del propi mitjà editorial.


Estil de l’autor: certes formes d’escriptura i composició tipogràfica que responen a la manera peculiar d’escriure d’un autor, és a dir, a les tries que fa entre un seguit de recursos lingüístics i elocutius al seu abast, per tal de donar forma a una voluntat comunicativa, i també estètica i creativa en els textos literaris, concretes. Aquestes eleccions estan condicionades per:

la personalitat del propi escriptor, que es reflecteixen en preferències estètiques i hàbits expressius privatius;

el seu coneixement del codi lingüístic i particularment del codi escrit de l’idioma en què escriu;

el seu domini dels processos de composició i auto-revisió del text;

factors contextuals, és a dir, els usos que exigeix l’entorn: el seu camp epistemològic, el lector a qui s’adreça, i el moment cultural i tecnològic en el qual escriu (és a dir, les modes estilístiques i els processos de producció escrita).
 

Estil de l’editorial: manera peculiar d’una editorial de donar forma estilística i tipogràfica al text d’un autor, que ve determinada per:

la sensibilitat i gust estètic del professional (dissenyador gràfic, editor ...) que decideix l’aspecte gràfic que tindrà una obra;

les preferències de l’editor (responsable intel·lectual d’una obra o publicació) en matèria lingüística o estilística, quan hi ha més d’una opció legítima o quan es presenta un cas dubtós al qual les referències normatives habituals no donen una resposta adient;

per factors contextuals, com el moment cultural i tecnològic en el qual es produeix (és a dir, les modes estilístiques en tipografia i els processos de producció editorial).


Per entendre quins coneixements i habilitats ha d’aplegar un autor (escriptor o traductor literari) en el conreu de l’art i la tècnica de l’escriptura, i quines deficiències poden produir errors, cal entendre primer què és la competència comunicativa escrita (o competència textual):

→ En
obres d’autoria, es defineix per la suma de quatre subcompetències:

1.
Competència gramatical: domini dels diversos aspectes de la varietat de llengua usada tal com funciona en un lloc i moment determinats: vocabulari (repertori lèxic) usual, regles de formació de paraules (morfologia), de construcció de sintagmes i oracions (morfosintaxi i sintaxi), significats del lèxic i les construccions (semàntica), i regles de representació gràfica (ortografia). La competència gramatical de l’autor/emissor permet al lector/receptor una comprensió precisa del significat literal de les expressions lingüístiques.
2.
Competència contextual: producció adequada a les característiques de la situació de comunicació i a les del receptor (situació de distància o proximitat amb el receptor, possibilitat d’interacció, coneixement del món comú amb el lector, varietats lingüístiques compartides amb el receptor, etc.) .
3.
Competència discursiva: domini de la combinació de formes lingüístiques que permeten elaborar un text (escrit o oral) en diferents gèneres o tipus de text. Inclou coneixements de coherència i cohesió textuals.
4.
Competència elocutiva: capacitat d’aplicar estratègies discursives que permetin millorar l’eficàcia comunicativa del text.

→ En
obres de traducció, la qualitat estilística del treball d’un traductor serà el reflex del grau d’assumpció de competències textuals específiques, pròpies no només de la seva competència escrita, sinó també de la seva professió:

1.
Competència textual: coneixement del codi lingüístic, insuficient, però, per explicar les equivalències de missatge en la traducció.
2.
Competència enciclopèdica: coneixement de les coses i del món, de totes les realitats que conformen el nostre univers físic i mental (especialment dels entorns espacials, temporals i culturals on s’inscriu el text original —en la llengua d’origen—, i els entorns espacials i culturals de la llengua de destinació en la mateixa època del text original).
3.
Competència comprensiva: la que permet comprendre o interpretar un text. Consisteix en la capacitat de realitzar la síntesi de tots els paràmetres de la comunicació: autor, missatge, funció del text, destinataris, etc.
4.
Competència reexpresiva: és la capacitat de reformular allò que s’ha comprès en un altre idioma, a partir de certes tècniques d’expressió i redacció.

La
correcció d’estil se centra en els dos conceptes d’estil que hem definit:

1. D’una banda, a detectar en quines ocasions l’expressió escrita d’un escriptor/traductor respon a una veritable i conscient voluntat expressiva i comunicativa de l’autor (a un estil propi legítim), i en quines altres ocasions es deu a errors involuntaris, fruit d’una deficient competència comunicativa escrita.
2. De l’altra, a aplicar, d’entre tots els usos lingüístics i ortotipogràfics acceptables, els que l’editorial prefereix en el seu llibre d’estil, sempre que no entrin en conflicte amb els usos pels quals legítimament ha optat l’escriptor/traductor.


En conseqüència,
el corrector d’estil no ha de:

1. Fer prevaldre les normes d’estil de la casa per damunt de les decisions legítimes de l’autor, tot i que és preferible que ho consulti abans amb el client, i aquest al seu torn amb l’autor.
2. En el cas d’originals de traducció, retraduir l’obra sota cap circumstància.
3. En el cas d’originals d’autoria i pel que fa a les tasques de reescriptura, depassar el seu camp d’acció anant més enllà de les simples millores del text; és a dir, realitzant canvis que suposin creació (nova selecció d’idees, nova selecció de registres i variants, i nova organització del text). El corrector és un restaurador de mobles, no un ebenista.
4. Corregir un estil voluntàriament incorrecte, admissible només en les obres literàries si l’autor pot justificar-lo.



Silvia Senz

28 d’abr. 2014

Curs de correcció tipogràfica (llibre imprès i digital; castellà i català)


Barcelona 6-21 maig [18h]. Correcció tipogràfica (llibre imprès i digital) 

€120.00

Organitza: El Taller Editorial (Formació) 

Contacte: El Taller Editorial <info@eltallered.com>


Del 6 al 21 de maig de 2014, dimarts i dimecres de 18h a 21h.

Llengües de correcció i impartició: castellà i català (amb pràctiques també en modalitat valenciana).

Perfil recomanable de l'alumnat: titulats en Arts Gràfiques (Preimpressió), Disseny Gràfic, Filologia (catalana o hispànica), Traducció i Interpretació, Humanitats, Ciències de la Comunicació, Edició, i treballadors del sector editorial o gràfic.

CONTINGUT:
  1. DEFINICIÓ I DELIMITACIÓ DE LA CORRECCIÓ TIPOGRÀFICA
    • Què és i què no és
    • Qui l'aplica: perfil històric i actual del corrector tipogràfic
    • Quan s'aplica: la correcció tipogràfica en el procés editorial
    • Què es corregeix i què no
  2. NORMATIVA ESPECÍFICA: TIPOGRAFIA I ORTOTIPOGRAFIA BÀSIQUES
    • Tipografia
    • Ortotipografia
  3. BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA I RECURSOS PER A LA CORRECCIÓ TIPOGRÀFICA EN CATALÀ I CASTELLÀ
  4. PROCÉS, MÈTODE, TÈCNIQUES I RECURSOS
    • La correcció tipogràfica en paper
    • La (indesitjable) correcció tipogràfica en pantalla
    • La correcció tipogràfica d’ebooks: del corrector al tipògraf
  5. TALLER PRÀCTIC 
Duració: 18 hores.

Lloc: Carrer d'Aragó, 9, 5è pis. A les aules de l'AGTC.

Calen ordinador i/o dispositiu de lectura d'ebooks per a les darreres sessions. Si no en disposeu, ens podeu avisar i us ajudarem a buscar-ne.

Preu: 120 €.

Descomptes disponibles: a partir de dos treballadors de la mateixa empresa. Consulteu a: <info@eltallered.com>.

Mínim d'alumnes: 7 (en cas d'anul·lació es retornarà el 100 % de la matrícula)

21 de març 2014

De qui parlem quan parlem del «redactor editorial»?




En el món editorial, entorn professional de terminologia polisèmica com n'hi ha pocs, la figura del redactor té diverses encarnacions:

1. L'escriptor professional (o negre editorial quan no signa la seva obra) que escriu una obra per encàrrec, seguint les indicacions i documentació del projecte predefinit per l'editorial.

2. L'editor de textos, que pel que fa a les tasques de redacció, es dedica a:

– elaborar el llibre d'estil intern;

– redactar diversos textos de l'obra que l'autor no ha inclòs en el seu original;

– fer tasques de preparació del text, que consisteixen a adequar-lo a paràmetres normalitzats de redacció i composició (p. ex., normes de divisió i subdivisió de parts d'un escrit; orientació del text en els lloms dels llibres; directrius sobre el contingut, organització i presentació dels índexs i dels textos preliminars d'un llibre...);

– adaptar l’original (quant a contingut, estructura organitzativa, nivell de llenguatge, registre, to...) a una línia o projecte editorials i a un perfil de lector determinats;

– realitzar millores en el text en un nivell profund, que afecta a la seva estructura organitzativa i a la selecció d'idees;

– preparar l’obra original per a les característiques estructurals d'un determinat disseny editorial.

3. El redactor publicitari, que depèn del departament de màrqueting i s'encarrega de la redacció de textos promocionals, entre d’altres la sobrecoberta, la coberta, la faixa i les solapes.

4. El redactor web, que crea i edita els continguts del web de l'editorial.

17 de febr. 2014

Ortotipografia i tipografia: semblances i diferències


Abans de l’apunt d'avui, sovint he escrit sobre la creixent tendència a confondre tipografia amb ortotipografia. Per a qui no tingui una noció clara de tot allò que abasten luna i laltra, cinc cèntims il·lustrats de les seves semblances i diferències:
 
Semblances

1. La tipografia i l’ortotipografia es fonamenten en els mateixos principis (funcionalitat, proporcionalitat, estètica i llegibilitat). La prova la tenim en el fet que quan es defensa un ús ortotipogràfic determinat en detriment dun altre (propi o aliè) sovint es fa amb arguments basats en aquests principis.

Un argument a favor de l’ús de les cometes llatines en comptes de les angleses 
es basa justament en els principis d’estètica i proporcionalitat: 
la prosa (blanc de la interlletra) és més harmoniosa i està millor distribuïda.


2. Tant la variació en els usos tipogràfics com en els usos ortotipogràfics depenen dels corrents culturals que eflueixen dels principals centres principals de creació i difusió d’impresos o de producció de tipus de lletra.

És per això que els usos tipogràfics i les normes ortotipogràfiques dels països llatins són similars (la font comuna és la impremta i tipografia franceses). En el cas de països plurilingües, la diferència entre l’ortotipografia de les llengües d’una mateixa família és molt minsa: l’ortotipografia castellana i catalana tradicionals són molt semblants, i les discrepàncies entre la catalana i la valenciana també són mínimes. L’excepció és l’Ortotipografia de Solà i Pujol, que segueix sovint tradicions anglosaxones.



Diferències

3. La variació ortotipogràfica va molt lligada a la història i ortografia d’una llengua i no és transferible d’una llengua a una altra sense que hi hagi problemes de comprensió fins que el lector s’avesa als usos ortotipogràfics estrangers. 

Per contra, els usos tipogràfics sí són transferibles d’una tradició a una altra sense que en cap moment hi hagi problemes de comprensió. 
 

4. Pel que fa al text, la tipografia afecta només a la construcció visual dels signes tipogràfics, que poden ser molt diversos. I l’ortotipografia, a l’aplicació significativa dels signes tipogràfiques en el text.
 



Exemples: variació tipogràfica de les cometes i variació ortotipogràfica de les cometes

Variació tipogràfica de les cometes (per la tipologia, tant pel que fa a les diverses formes gràfiques del propi signe, com al seu disseny en diferents famílies de lletra):






Variació tipogràfica de les cometes (per la posició que cadascuna té en l’ull del tipus):




Variació ortotipogràfica de les cometes (per l’ús que en fan cada llengua i tradició impresa):



Mostra
Unicode (decimal)
HTML
Descripció
...’
U+2018 (8216), U+2019 (8217)
&lsquo; &rsquo;
Cometes simples angleses
...”
U+201C (8220), U+201D (8221)
&ldquo; &rdquo;
Cometes dobles angleses
...’
U+2019 (8217), U+2019 (8217)
&rsquo; &rsquo;
Cometes simples sueques i finlandeses
...”
U+201D (8221), U+201D (8221)
&#8221; &#8221;
Cometes dobles sueques i finlandeses
...‘
U+201A (8218), U+2018 (8216)
&sbquo; &lsquo;
Cometes simples alemanyes
...“
U+201E (8222), U+201C (8220)
&bdquo; &ldquo;
Cometes dobles alemanyes
...’
U+201A (8218), U+2019 (8217)
&sbquo; &rsquo;
Cometes simples poloneses
...”
U+201E (8222), U+201d (8221)
&bdquo; &rdquo;
Cometes dobles poloneses
‹ ... ›
U+2039 (8249), U+203A (8250)
&lsaquo; &rsaquo;
Cometes simples angulars franceses
« ... »
U+00AB (171), U+00BB (187)
&laquo; &raquo;
Cometes dobles angulars franceses
«...»
U+00AB (171), U+00BB (187)
&laquo; &raquo;
Cometes dobles angulars llatines
'...'
U+0027 (39)
Directament '.
Cometes simples rectes
"..."
U+0022 (34)
&quot;. Directament "
Cometes dobles rectes

Silvia Senz