Després d'anys i panys esmerçant tot el seu saber i energia en la defensa de la igualtat de les llengües i de la linguodiversitat,
publica per primer cop un llibre sobre les dites «grans llengües» (imperials, de fet) en una llengua, el català, que prou les ha patit i pateix. De la mà del sociolingüista, escriptor i editor
posa en les mans dels lectors una fina disecció del pensament, discurs i estratègies que l'espanyolisme i el panhispanisme han fet servir i segueixen emprant per mantenir permanentment subordinats en un bilingüisme transitori i glotofàgic tots els parlants de llengües que conviuen amb l'expansiu castellà.
és una obra que cal llegir per despertar la ment crítica i esperonar la capacitat de lluita.
PRESENTACIÓ
Sense els seus parlants, les llengües
no són res. No canvien, no moren, no creen, no designen, no
comuniquen, no identifiquen. No manipulen, tampoc. Són el pensament,
les mans i les boques dels parlants els que les animen i els atorguen
aquestes capacitats. I és la manera com les comunitats de parlants
les acullen i les empren el que pot fer que esdevinguin instrument
d’allò que les pròpies societats consideren noble o abjecte.
Al llarg de la història de la
humanitat, la llengua del conqueridor i del colonitzador ha estat un
dels estris per marcar el terreny guanyat (i sovint arrabassat). El
pas del temps i, en temps moderns, una acció política deliberada han
fet, a més, que la llengua de conquesta arrelés i sovint fos
acceptada com a pròpia per la població colonitzada. Això, per ell
mateix, no és noble ni abjecte: és només un fet de la història
humana. Que considerem aquest fet com un avenç, com quelcom
d’irreparable o com una injustícia que mereix rescabalament depèn
del valor que atribuïm a les llengües i a cada llengua. Sobretot a
la nostra.
Durant segles, la reflexió sobre la
natura del llenguatge i sobre la diversificació lingüística va
sorgir de les societats conqueridores, i sovint, en comptes de cercar
respostes neutrals, al marge de la valoració de la pròpia llengua,
van emmotllar-se
al pensament del dominador i van produir idees i mites que
justificaven l’encimbellament de les llengües imperials, a
expenses de la desaparició o minorització de les llengües
subordinades. Tanmateix, la lingüística ha anat avançant alhora
que el pensament i el mètode científics, els estudis sociològics i
l’ètica política, i la manera d’estudiar el llenguatge humà,
les llengües i el valor que tenen per a llurs comunitats culturals
ha pres un altre caire. Avui dia, un lingüista que faci honor al
coneixement assolit per la seva disciplina, no pot justificar la
glotofàgia ni el menyspreu per les llengües dominades emparant-se
en arguments científics. I per poc que tingui interès en la vida
dels parlants, en els contextos que condicionen els usos lingüístics,
honestament ha de reconèixer que fins i tot en el món actual són
factibles models de funcionament social i d’organització política
que garanteixin, si més no, la preservació de la linguodiversitat.
Malgrat això, en plena globalització,
els centres polítics dels antics imperis han retrobat en el capital
simbòlic i el valor econòmic de les seves respectives llengües un
nou mitjà per rehabilitar i adaptar als nous temps les antigues
estructures de dominació. Amb la creació de blocs de «cooperació»
amb les antigues colònies, han fet que la llengua de l’imperi
esdevingui, un altre cop, un mitjà de
posicionament en el nou ordre mundial, de marca dels seus dominis i
de la seva dominació, al servei sempre de la geoestratègia dels
antics centres de poder i dels interessos del gran capital que ara hi
mou els
fils. El fet que Espanya hagi estat la darrera exmetròpoli a moure
la peça lingüística en l’escac
geopolític mundial no diu res a favor seu. Si
no ho ha fet abans, és perquè no en tenia els mitjans. Però un cop
iniciada la carrera globalitzadora, el castellà ha esdevingut molt
més que la llengua de la nació espanyola o la de l’imperi
hispànic: és, ara, l’espanyol global, neologisme estrella del
discurs glotopolític sobre la llengua castellana afaiçonat amb la
concurrència d’erudits filòlegs i lingüistes espanyols.
Val a dir que, des de la hispanística
internacional, des de la perifèria de l’antic imperi o des de nous
horitzons de conquesta lingüística (com el Brasil), aquest discurs
ha estat igualment contestat per lingüistes i ensenyants d’espanyol
que han sabut garbellar-lo i mostrar-ne la ideologia, la
intencionalitat i els efectes socials, polítics i econòmics. Però
massa sovint aquesta tasca ha passat desapercebuda per al gran
públic, bé perquè els grans mitjans de comunicació del món dit
«hispànic» se n’han estat de difondre-la, bé perquè ha estat
un simple exercici intel·lectual, confinat a
l’esfera acadèmica.
Per aquesta raó és tan i tan
excepcional la tasca desmitificadora del discurs de l’espanyolisme
lingüístic que durant anys ha dut a terme, de manera infatigable i
constant, Juan Carlos Moreno Cabrera. Excepcional
per ser ell mateix fill del centre polític de l’antic imperi
espanyol. Excepcional per, malgrat això, haver sabut identificar i
transcendir les dominàncies ideològiques que amaren la seva llengua
d’identitat, el castellà, i el seu entorn cultural i acadèmic.
Excepcional per haver resistit a les hostilitats que la seva feina li
ha comportat. Excepcional per la seva perseverança a transmetre al
conjunt de la societat allò que la lingüística sap del cert sobre
les llengües i allò, a més, que un lingüista d’esquerres, que
creu a ulls clucs en els drets humans i la justícia equitativa, pot
afegir a aquest coneixement. Excepcional per haver acceptat emprar
tots els mitjans de comunicació al seu abast, la qual cosa li ha
permès passar per damunt dels conglomerats que dominen l’opinió
pública. Excepcional per haver sabut reforçar la seva tasca amb el
mestratge de savis divulgadors com en Jesús Tusón i l’aprenentatge
de joventut en l’activisme marxista. Excepcional, al cap i a la fi,
per haver donat el bo i millor de la seva trajectòria i la seva
persona pel bé del respecte als parlants de totes les llengües.
Ara, per primer cop, aquest missatge
que respon al sentit de responsabilitat social d’un lingüista
s’expressa en català, honorant l’essència del seu pensament:
que totes les llengües són bones, perquè tots els
parlants són igualment humans. Esperem que no
sigui l’única llengua encara sotmesa a un imperi que l’aculli.
Silvia Senz
Sabadell, juliol del
2014