PROPIETAT INTEL·LECTUAL

12 d’ag. 2014

«L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol», de J. C. Moreno Cabrera. Una modesta presentació

 
Després d'anys i panys esmerçant tot el seu saber i energia en la defensa de la igualtat de les llengües i de la linguodiversitat, Juan Carlos Moreno Cabrera publica per primer cop un llibre sobre les dites «grans llengües» (imperials, de fet) en una llengua, el català, que prou les ha patit i pateix. De la mà del sociolingüista, escriptor i editor Jordi Solé i Camardons, que ha traduït i adaptat l'edició original en castellà, i amb una eloqüent coberta de l'Enric Jardí, Voliana Edicions posa en les mans dels lectors una fina disecció del pensament, discurs i estratègies que l'espanyolisme i el panhispanisme han fet servir i segueixen emprant per mantenir permanentment subordinats en un bilingüisme transitori i glotofàgic tots els parlants de llengües que conviuen amb l'expansiu castellà.
En un temps de revifada d'aquestes escomeses, L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol és una obra que cal llegir per despertar la ment crítica i esperonar la capacitat de lluita.
Com a petit tast de l'obra, us en deixo la meva modesta aportació:

PRESENTACIÓ

Sense els seus parlants, les llengües no són res. No canvien, no moren, no creen, no designen, no comuniquen, no identifiquen. No manipulen, tampoc. Són el pensament, les mans i les boques dels parlants els que les animen i els atorguen aquestes capacitats. I és la manera com les comunitats de parlants les acullen i les empren el que pot fer que esdevinguin instrument d’allò que les pròpies societats consideren noble o abjecte.

Al llarg de la història de la humanitat, la llengua del conqueridor i del colonitzador ha estat un dels estris per marcar el terreny guanyat (i sovint arrabassat). El pas del temps i, en temps moderns, una acció política deliberada han fet, a més, que la llengua de conquesta arrelés i sovint fos acceptada com a pròpia per la població colonitzada. Això, per ell mateix, no és noble ni abjecte: és només un fet de la història humana. Que considerem aquest fet com un avenç, com quelcom d’irreparable o com una injustícia que mereix rescabalament depèn del valor que atribuïm a les llengües i a cada llengua. Sobretot a la nostra.

Durant segles, la reflexió sobre la natura del llenguatge i sobre la diversificació lingüística va sorgir de les societats conqueridores, i sovint, en comptes de cercar respostes neutrals, al marge de la valoració de la pròpia llengua, van emmotllar-se al pensament del dominador i van produir idees i mites que justificaven l’encimbellament de les llengües imperials, a expenses de la desaparició o minorització de les llengües subordinades. Tanmateix, la lingüística ha anat avançant alhora que el pensament i el mètode científics, els estudis sociològics i l’ètica política, i la manera d’estudiar el llenguatge humà, les llengües i el valor que tenen per a llurs comunitats culturals ha pres un altre caire. Avui dia, un lingüista que faci honor al coneixement assolit per la seva disciplina, no pot justificar la glotofàgia ni el menyspreu per les llengües dominades emparant-se en arguments científics. I per poc que tingui interès en la vida dels parlants, en els contextos que condicionen els usos lingüístics, honestament ha de reconèixer que fins i tot en el món actual són factibles models de funcionament social i d’organització política que garanteixin, si més no, la preservació de la linguodiversitat.

Malgrat això, en plena globalització, els centres polítics dels antics imperis han retrobat en el capital simbòlic i el valor econòmic de les seves respectives llengües un nou mitjà per rehabilitar i adaptar als nous temps les antigues estructures de dominació. Amb la creació de blocs de «cooperació» amb les antigues colònies, han fet que la llengua de l’imperi esdevingui, un altre cop, un mitjà de posicionament en el nou ordre mundial, de marca dels seus dominis i de la seva dominació, al servei sempre de la geoestratègia dels antics centres de poder i dels interessos del gran capital que ara hi mou els fils. El fet que Espanya hagi estat la darrera exmetròpoli a moure la peça lingüística en l’escac geopolític mundial no diu res a favor seu. Si no ho ha fet abans, és perquè no en tenia els mitjans. Però un cop iniciada la carrera globalitzadora, el castellà ha esdevingut molt més que la llengua de la nació espanyola o la de l’imperi hispànic: és, ara, l’espanyol global, neologisme estrella del discurs glotopolític sobre la llengua castellana afaiçonat amb la concurrència d’erudits filòlegs i lingüistes espanyols.

Val a dir que, des de la hispanística internacional, des de la perifèria de l’antic imperi o des de nous horitzons de conquesta lingüística (com el Brasil), aquest discurs ha estat igualment contestat per lingüistes i ensenyants d’espanyol que han sabut garbellar-lo i mostrar-ne la ideologia, la intencionalitat i els efectes socials, polítics i econòmics. Però massa sovint aquesta tasca ha passat desapercebuda per al gran públic, bé perquè els grans mitjans de comunicació del món dit «hispànic» se n’han estat de difondre-la, bé perquè ha estat un simple exercici intel·lectual, confinat a l’esfera acadèmica.

Per aquesta raó és tan i tan excepcional la tasca desmitificadora del discurs de l’espanyolisme lingüístic que durant anys ha dut a terme, de manera infatigable i constant, Juan Carlos Moreno Cabrera. Excepcional per ser ell mateix fill del centre polític de l’antic imperi espanyol. Excepcional per, malgrat això, haver sabut identificar i transcendir les dominàncies ideològiques que amaren la seva llengua d’identitat, el castellà, i el seu entorn cultural i acadèmic. Excepcional per haver resistit a les hostilitats que la seva feina li ha comportat. Excepcional per la seva perseverança a transmetre al conjunt de la societat allò que la lingüística sap del cert sobre les llengües i allò, a més, que un lingüista d’esquerres, que creu a ulls clucs en els drets humans i la justícia equitativa, pot afegir a aquest coneixement. Excepcional per haver acceptat emprar tots els mitjans de comunicació al seu abast, la qual cosa li ha permès passar per damunt dels conglomerats que dominen l’opinió pública. Excepcional per haver sabut reforçar la seva tasca amb el mestratge de savis divulgadors com en Jesús Tusón i l’aprenentatge de joventut en l’activisme marxista. Excepcional, al cap i a la fi, per haver donat el bo i millor de la seva trajectòria i la seva persona pel bé del respecte als parlants de totes les llengües.

Ara, per primer cop, aquest missatge que respon al sentit de responsabilitat social d’un lingüista s’expressa en català, honorant l’essència del seu pensament: que totes les llengües són bones, perquè tots els parlants són igualment humans. Esperem que no sigui l’única llengua encara sotmesa a un imperi que l’aculli.


Silvia Senz
Sabadell, juliol del 2014

15 de juny 2014

Quins errors tipogràfics cal corregir, tant si com no, en proves?

Un petit recordatori d'errors estrictament tipogràfics (composició i paginació) que sempre cal corregir en proves tipogràfiques en paper, en tota mena de publicacions i qualitats d'edició.



• Repeticions en línies succesives, i en el mateix lloc de la línia:
– d’una paraula d'almenys dues lletres;
– de 3 o més caràcters idèntics.



• Pàgines incorrectes:

1. Pàgina curta, o de birlí: última pàgina del capítol si és curta. En caixes de text més altes que amples, per ser correcta, ha de tenir almenys cinc línies.

2. Pàgina llarga: és incorrecta la pàgina el text de la qual sobrepassa la caixa de composició, llevat que es tracti de quadres de text apaïsats (i d’il·lustracions a sang o a mitja sang; és a dir, que depassin la caixa de composició i omplin part dels marges o tota la pàgina).


Col·locació errònia del foli numèric:

1. Si el foli va al peu de la pàgina, no hi ha d'anar en els següents casos:
– en les pàgines de cortesia,
– en la portadella,
– en la contraportada,
– en la portada,
– en la pàgina de drets,
– en  la dedicatòria,
– en la pàgina del lema,
– en  les pàgines ocupades per un quadre o una il·lustració que desborda la caixa de composició,
– en les portadelles internes,
– en les pàgines completament en blanc que precedeixen l’inici de capítol o part similar amb inici propi.

2. Si el foli va a dalt (marge superior o en el foli literari), tampoc ha d'anar:
– en les pàgines d’inici de capítol;
– en parts similars amb arrencada pròpia.

En aquests casos, és convenient, si es pot, desplaçar-lo al peu.

3. El foli numèric mai pot anar en el marge interior, excepte quan forma part del foli literari d’obres lexicogràfiques o enciclopèdiques. 


• Línies incorrectes:

1. Línia lladre: en paràgraf ordinari (justificat per esquerra i dreta i amb sagnia a la 1a línia), es diuen lladres a les següents línies curtes (curta = que no omple tota la mesura d’amplària del paràgraf on va):
– en mesures de paràgraf curtes (menys de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a cinc lletres + la puntuació;
– en mesures més llargues (a partir de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a set lletres + la puntuació.


2. Falsa línia plena: en paràgraf ordinari, s'anomena així la línia que sembla plena, però que en realitat no completa l’amplada del paràgraf per menys espai que el que correspon a la sagnia del paràgraf.




3. Línia vídua: línia curta de final de paràgraf que queda a principi de pàgina o columna. És acceptable si omple l’amplada de la caixa de composició.

Per corregir-la, es poden fer recorreguts.



4. Línia òrfena: primera línia de paràgraf, incorrecta quan queda sola a final de pàgina o columna. Alguns llibres d’estil editorials l’admeten.

Per corregir-la es poden marcar recorreguts.



• Espais incorrectes:

1. Línies obertes o atapeïdes. L’ús insuficient o excessiu de l’espai entre paraules es veu a simple vista:




2. Dobles o triples espais: errada per pulsació de dos espais en lloc d’un, no corregida en l’original.

3. Riu, carrer o carreró: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de tal manera que la seva alineació línia després línia formen un carrer o carreró evident a simple vista.



4. Corral: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen un cercle, òval o arc evident a simple vista.

5. Escala: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen una línia en blanc en serreta, evident a simple vista.


Silvia Senz







14 de juny 2014

Com llegim (si no som correctors ni infants)

Deixant de banda la peculiar manera de llegir del corrector professional (particularment del tipogràfic) i les primeres fases de l’aprenentatge de la lecto-escriptura, el fet és que les persones no llegim lletra per lletra ni reconeixem les paraules com a resultat d'una reconstrucció seqüencial de cada lletra. I això és perquè els nostres ulls no escanegen el text de forma contínua, sinó que realitzen moviments en petits salts, o moviments sacàdics. 
 
Els moviments sacàdics de progressió duren entre 20 i 40 mil·lisegons, combinats amb periodes de fixació més llargs, que duren entre 100 i 500 mil·lisegons (amb 230 ms de fixació mitjana). A grans trets, la mirada resta fixa o immòbil durant el 90 % del temps invertit en la lectura, i el 10 % restant va canviant en busca d’informació nova. 
L’àrea típica de cobertura és d’uns 30 graus entre fixació i fixació, la qual cosa comporta un salt cada 6 a 9 lletres, un valor que no es veu afectat pel cos de la lletra. 
 

A més, aquest seguit de moviments i fixacions no sempre és lineal, en una única direcció, sinó que, de vegades, els moviments sacàdics fan regressions, és a dir, van enrere cap a una zona ja llegida de la mateixa línia o, fins i tot, de línies anteriors.


Aquestes regressions sacàdiques, d’amplitud variable, tenen quatre funcions: 
1. Recuperar informació no copsada.  
2. Retorn a una zona ben identificada, com a part del processament del significat del text. 
3. En cas que l’ull hagi avançat més ràpid que el processament cognitiu, realitzar un bucle d’espera per tal de deixar el marge de temps necessari per a la comprensió del text. 
4. Recol·locar la vista, corregint el focus inicialment fet en la paraula.

Alhora, durant la lectura l’ull també fa moviments sacàdics de salt de línia, de gran amplitud (abasten uns 50 caràcters) i amb una durada de 80 ms. Comencen quan queden de 5 a 7 caràcters per acabar la línia.


A cada fixació, l’ull pot percebre amb més o menys agudesa uns 30 caràcters, que es distribueixen de manera proporcional cap a la dreta i l'esquerra del punt de fixació. Així doncs, es pot processar més d’una paraula per cada fixació.

Malgrat els punts difusos que queden a banda i banda de cada fixació, el reconeixement de les paraules és possible gràcies a un processament en paral·lel, on la informació que aporten els trets gràfics dels caràcters ajuda a identificar les lletres i aquestes, al seu torn, ajuden a identificar síl·labes i paraules. De fet, en les llengües amb molta regularitat o transparència ortogràfica, com ara el castellà i el català, la síl·laba assumeix un paper important en la identificació visual de paraules escrites. Simultàniament, la informació que es va copsant de les paraules facilita la identificació de lletres i aquestes, al seu torn, el reconeixement de trets.

Pel que fa als trets tipògràfics, quan llegim, a més, obtenim la informació principal especialment de la part superior i la part dreta dels caràcters, denominada zona fisonòmica.


Les ascendents i les descendents de les lletres són també fonamentals per discernir un caràcter d’un altre.

Una lectura àgil es caracteritza, en general, per: 
desplaçaments sacàdics amplis (amb economia de fixacions),  
fixacions de curta durada 
i moltes menys regressions que quan la lectura és lenta i dificultosa.

Alguns factors de variabilitat temporal en la lectura són: 
1. Les característiques del lector: capacitats perceptives, cognitives i entrenament lector. 
2. La complexitat temàtica i estructural dels textos: com més complex sigui un text, més perllongades seran les fixacions, més curts els salts sacàdics, més gran serà el nombre de regressions i més petita la velocitat de lectura. 
3. El tipus de lletra, només si es fan servir tipus poc comuns per a un determinat ús o per al lector al qual es destina el text. 
4. La quantitat de caràcters per línia afecta els moviments oculars. S’ha demostrat que el nombre òptim per línia és aproximadament de 52. Un nombre més gran dificulta els escombratges de retorn, fent que el lector comenci en una línia equivocada de text. Les sagnies a inici de paràgraf tenen, en aquest sentit, una funció díctica, que orienta l’ull cap a la línia correcta després del punt i a part. 
 
D'altra banda, es pot processar més d’una paraula en cada fixació, i si les línies no tenen prou caràcters aquesta capacitat no pot ser aprofitada amb eficiència.

 
Silvia Senz