PROPIETAT INTEL·LECTUAL

15 de juny 2014

Quins errors tipogràfics cal corregir, tant si com no, en proves?

Un petit recordatori d'errors estrictament tipogràfics (composició i paginació) que sempre cal corregir en proves tipogràfiques en paper, en tota mena de publicacions i qualitats d'edició.



• Repeticions en línies succesives, i en el mateix lloc de la línia:
– d’una paraula d'almenys dues lletres;
– de 3 o més caràcters idèntics.



• Pàgines incorrectes:

1. Pàgina curta, o de birlí: última pàgina del capítol si és curta. En caixes de text més altes que amples, per ser correcta, ha de tenir almenys cinc línies.

2. Pàgina llarga: és incorrecta la pàgina el text de la qual sobrepassa la caixa de composició, llevat que es tracti de quadres de text apaïsats (i d’il·lustracions a sang o a mitja sang; és a dir, que depassin la caixa de composició i omplin part dels marges o tota la pàgina).


Col·locació errònia del foli numèric:

1. Si el foli va al peu de la pàgina, no hi ha d'anar en els següents casos:
– en les pàgines de cortesia,
– en la portadella,
– en la contraportada,
– en la portada,
– en la pàgina de drets,
– en  la dedicatòria,
– en la pàgina del lema,
– en  les pàgines ocupades per un quadre o una il·lustració que desborda la caixa de composició,
– en les portadelles internes,
– en les pàgines completament en blanc que precedeixen l’inici de capítol o part similar amb inici propi.

2. Si el foli va a dalt (marge superior o en el foli literari), tampoc ha d'anar:
– en les pàgines d’inici de capítol;
– en parts similars amb arrencada pròpia.

En aquests casos, és convenient, si es pot, desplaçar-lo al peu.

3. El foli numèric mai pot anar en el marge interior, excepte quan forma part del foli literari d’obres lexicogràfiques o enciclopèdiques. 


• Línies incorrectes:

1. Línia lladre: en paràgraf ordinari (justificat per esquerra i dreta i amb sagnia a la 1a línia), es diuen lladres a les següents línies curtes (curta = que no omple tota la mesura d’amplària del paràgraf on va):
– en mesures de paràgraf curtes (menys de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a cinc lletres + la puntuació;
– en mesures més llargues (a partir de 20 cíceros del sistema Didot), la que ocupa menys espai que la sagnia que li correspon, que equivaldria a set lletres + la puntuació.


2. Falsa línia plena: en paràgraf ordinari, s'anomena així la línia que sembla plena, però que en realitat no completa l’amplada del paràgraf per menys espai que el que correspon a la sagnia del paràgraf.




3. Línia vídua: línia curta de final de paràgraf que queda a principi de pàgina o columna. És acceptable si omple l’amplada de la caixa de composició.

Per corregir-la, es poden fer recorreguts.



4. Línia òrfena: primera línia de paràgraf, incorrecta quan queda sola a final de pàgina o columna. Alguns llibres d’estil editorials l’admeten.

Per corregir-la es poden marcar recorreguts.



• Espais incorrectes:

1. Línies obertes o atapeïdes. L’ús insuficient o excessiu de l’espai entre paraules es veu a simple vista:




2. Dobles o triples espais: errada per pulsació de dos espais en lloc d’un, no corregida en l’original.

3. Riu, carrer o carreró: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de tal manera que la seva alineació línia després línia formen un carrer o carreró evident a simple vista.



4. Corral: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen un cercle, òval o arc evident a simple vista.

5. Escala: quan els espais d’un paràgraf coincideixen de manera que formen una línia en blanc en serreta, evident a simple vista.


Silvia Senz







14 de juny 2014

Com llegim (si no som correctors ni infants)

Deixant de banda la peculiar manera de llegir del corrector professional (particularment del tipogràfic) i les primeres fases de l’aprenentatge de la lecto-escriptura, el fet és que les persones no llegim lletra per lletra ni reconeixem les paraules com a resultat d'una reconstrucció seqüencial de cada lletra. I això és perquè els nostres ulls no escanegen el text de forma contínua, sinó que realitzen moviments en petits salts, o moviments sacàdics. 
 
Els moviments sacàdics de progressió duren entre 20 i 40 mil·lisegons, combinats amb periodes de fixació més llargs, que duren entre 100 i 500 mil·lisegons (amb 230 ms de fixació mitjana). A grans trets, la mirada resta fixa o immòbil durant el 90 % del temps invertit en la lectura, i el 10 % restant va canviant en busca d’informació nova. 
L’àrea típica de cobertura és d’uns 30 graus entre fixació i fixació, la qual cosa comporta un salt cada 6 a 9 lletres, un valor que no es veu afectat pel cos de la lletra. 
 

A més, aquest seguit de moviments i fixacions no sempre és lineal, en una única direcció, sinó que, de vegades, els moviments sacàdics fan regressions, és a dir, van enrere cap a una zona ja llegida de la mateixa línia o, fins i tot, de línies anteriors.


Aquestes regressions sacàdiques, d’amplitud variable, tenen quatre funcions: 
1. Recuperar informació no copsada.  
2. Retorn a una zona ben identificada, com a part del processament del significat del text. 
3. En cas que l’ull hagi avançat més ràpid que el processament cognitiu, realitzar un bucle d’espera per tal de deixar el marge de temps necessari per a la comprensió del text. 
4. Recol·locar la vista, corregint el focus inicialment fet en la paraula.

Alhora, durant la lectura l’ull també fa moviments sacàdics de salt de línia, de gran amplitud (abasten uns 50 caràcters) i amb una durada de 80 ms. Comencen quan queden de 5 a 7 caràcters per acabar la línia.


A cada fixació, l’ull pot percebre amb més o menys agudesa uns 30 caràcters, que es distribueixen de manera proporcional cap a la dreta i l'esquerra del punt de fixació. Així doncs, es pot processar més d’una paraula per cada fixació.

Malgrat els punts difusos que queden a banda i banda de cada fixació, el reconeixement de les paraules és possible gràcies a un processament en paral·lel, on la informació que aporten els trets gràfics dels caràcters ajuda a identificar les lletres i aquestes, al seu torn, ajuden a identificar síl·labes i paraules. De fet, en les llengües amb molta regularitat o transparència ortogràfica, com ara el castellà i el català, la síl·laba assumeix un paper important en la identificació visual de paraules escrites. Simultàniament, la informació que es va copsant de les paraules facilita la identificació de lletres i aquestes, al seu torn, el reconeixement de trets.

Pel que fa als trets tipògràfics, quan llegim, a més, obtenim la informació principal especialment de la part superior i la part dreta dels caràcters, denominada zona fisonòmica.


Les ascendents i les descendents de les lletres són també fonamentals per discernir un caràcter d’un altre.

Una lectura àgil es caracteritza, en general, per: 
desplaçaments sacàdics amplis (amb economia de fixacions),  
fixacions de curta durada 
i moltes menys regressions que quan la lectura és lenta i dificultosa.

Alguns factors de variabilitat temporal en la lectura són: 
1. Les característiques del lector: capacitats perceptives, cognitives i entrenament lector. 
2. La complexitat temàtica i estructural dels textos: com més complex sigui un text, més perllongades seran les fixacions, més curts els salts sacàdics, més gran serà el nombre de regressions i més petita la velocitat de lectura. 
3. El tipus de lletra, només si es fan servir tipus poc comuns per a un determinat ús o per al lector al qual es destina el text. 
4. La quantitat de caràcters per línia afecta els moviments oculars. S’ha demostrat que el nombre òptim per línia és aproximadament de 52. Un nombre més gran dificulta els escombratges de retorn, fent que el lector comenci en una línia equivocada de text. Les sagnies a inici de paràgraf tenen, en aquest sentit, una funció díctica, que orienta l’ull cap a la línia correcta després del punt i a part. 
 
D'altra banda, es pot processar més d’una paraula en cada fixació, i si les línies no tenen prou caràcters aquesta capacitat no pot ser aprofitada amb eficiència.

 
Silvia Senz



6 de juny 2014

El corrector d'estil ¿corregeix l'estil?


El corrector d’estil (o d'originals) és el professional del text, amb sòlida formació lingüística i bibliològica, cultura enciclopèdica, i domini de mètodes i tècniques de correcció específics, que es dedica a corregir els originals de text (obra de l’autor encara sense compondre tipogràficament). Per aquesta raó sovint s’anomena també corrector d’originals. Atesa la seva tasca d’unificador i adaptador del text a tot un seguit de normatives, el corrector d’estil és el principal executor de les regles d'estil que estableix una casa editorial.

En edició, el concepte d’estil és dual: d’una banda fa referència a l’estil de l’autor, i d’altra, al del propi mitjà editorial.


Estil de l’autor: certes formes d’escriptura i composició tipogràfica que responen a la manera peculiar d’escriure d’un autor, és a dir, a les tries que fa entre un seguit de recursos lingüístics i elocutius al seu abast, per tal de donar forma a una voluntat comunicativa, i també estètica i creativa en els textos literaris, concretes. Aquestes eleccions estan condicionades per:

la personalitat del propi escriptor, que es reflecteixen en preferències estètiques i hàbits expressius privatius;

el seu coneixement del codi lingüístic i particularment del codi escrit de l’idioma en què escriu;

el seu domini dels processos de composició i auto-revisió del text;

factors contextuals, és a dir, els usos que exigeix l’entorn: el seu camp epistemològic, el lector a qui s’adreça, i el moment cultural i tecnològic en el qual escriu (és a dir, les modes estilístiques i els processos de producció escrita).
 

Estil de l’editorial: manera peculiar d’una editorial de donar forma estilística i tipogràfica al text d’un autor, que ve determinada per:

la sensibilitat i gust estètic del professional (dissenyador gràfic, editor ...) que decideix l’aspecte gràfic que tindrà una obra;

les preferències de l’editor (responsable intel·lectual d’una obra o publicació) en matèria lingüística o estilística, quan hi ha més d’una opció legítima o quan es presenta un cas dubtós al qual les referències normatives habituals no donen una resposta adient;

per factors contextuals, com el moment cultural i tecnològic en el qual es produeix (és a dir, les modes estilístiques en tipografia i els processos de producció editorial).


Per entendre quins coneixements i habilitats ha d’aplegar un autor (escriptor o traductor literari) en el conreu de l’art i la tècnica de l’escriptura, i quines deficiències poden produir errors, cal entendre primer què és la competència comunicativa escrita (o competència textual):

→ En
obres d’autoria, es defineix per la suma de quatre subcompetències:

1.
Competència gramatical: domini dels diversos aspectes de la varietat de llengua usada tal com funciona en un lloc i moment determinats: vocabulari (repertori lèxic) usual, regles de formació de paraules (morfologia), de construcció de sintagmes i oracions (morfosintaxi i sintaxi), significats del lèxic i les construccions (semàntica), i regles de representació gràfica (ortografia). La competència gramatical de l’autor/emissor permet al lector/receptor una comprensió precisa del significat literal de les expressions lingüístiques.
2.
Competència contextual: producció adequada a les característiques de la situació de comunicació i a les del receptor (situació de distància o proximitat amb el receptor, possibilitat d’interacció, coneixement del món comú amb el lector, varietats lingüístiques compartides amb el receptor, etc.) .
3.
Competència discursiva: domini de la combinació de formes lingüístiques que permeten elaborar un text (escrit o oral) en diferents gèneres o tipus de text. Inclou coneixements de coherència i cohesió textuals.
4.
Competència elocutiva: capacitat d’aplicar estratègies discursives que permetin millorar l’eficàcia comunicativa del text.

→ En
obres de traducció, la qualitat estilística del treball d’un traductor serà el reflex del grau d’assumpció de competències textuals específiques, pròpies no només de la seva competència escrita, sinó també de la seva professió:

1.
Competència textual: coneixement del codi lingüístic, insuficient, però, per explicar les equivalències de missatge en la traducció.
2.
Competència enciclopèdica: coneixement de les coses i del món, de totes les realitats que conformen el nostre univers físic i mental (especialment dels entorns espacials, temporals i culturals on s’inscriu el text original —en la llengua d’origen—, i els entorns espacials i culturals de la llengua de destinació en la mateixa època del text original).
3.
Competència comprensiva: la que permet comprendre o interpretar un text. Consisteix en la capacitat de realitzar la síntesi de tots els paràmetres de la comunicació: autor, missatge, funció del text, destinataris, etc.
4.
Competència reexpresiva: és la capacitat de reformular allò que s’ha comprès en un altre idioma, a partir de certes tècniques d’expressió i redacció.

La
correcció d’estil se centra en els dos conceptes d’estil que hem definit:

1. D’una banda, a detectar en quines ocasions l’expressió escrita d’un escriptor/traductor respon a una veritable i conscient voluntat expressiva i comunicativa de l’autor (a un estil propi legítim), i en quines altres ocasions es deu a errors involuntaris, fruit d’una deficient competència comunicativa escrita.
2. De l’altra, a aplicar, d’entre tots els usos lingüístics i ortotipogràfics acceptables, els que l’editorial prefereix en el seu llibre d’estil, sempre que no entrin en conflicte amb els usos pels quals legítimament ha optat l’escriptor/traductor.


En conseqüència,
el corrector d’estil no ha de:

1. Fer prevaldre les normes d’estil de la casa per damunt de les decisions legítimes de l’autor, tot i que és preferible que ho consulti abans amb el client, i aquest al seu torn amb l’autor.
2. En el cas d’originals de traducció, retraduir l’obra sota cap circumstància.
3. En el cas d’originals d’autoria i pel que fa a les tasques de reescriptura, depassar el seu camp d’acció anant més enllà de les simples millores del text; és a dir, realitzant canvis que suposin creació (nova selecció d’idees, nova selecció de registres i variants, i nova organització del text). El corrector és un restaurador de mobles, no un ebenista.
4. Corregir un estil voluntàriament incorrecte, admissible només en les obres literàries si l’autor pot justificar-lo.



Silvia Senz