La patent dels Google Doodles, o com treure el màxim profit de la tipografia

Els usuaris de Google ja us haureu fixat que, tot sovint, modifica el seu logotip per acomodar-lo a la commemoració d'una efemèride. Els diversos logotips modificats de la marca tenen, de fet, nom propi: Google Doodles, és a dir, 'gargots de Google'.
Avui li ha arribat el torn al gargot del 137 aniversari del naixement del mag d'origen hongarès Harry Houdini, i els caràcters arrodonits de la marca han estat idonis per evocar les baules de les cadenes que feina servir per a lligar-se de mans i peus en les seves famoses escapades.

El que potser no sabreu és que avui és el primer dia que el logo personalitzat de Google s'empra protegit per una patent. Efectivament, l'Oficina de Patents i Marques Registrades dels EE.UU., l'USPTO, va anunciar ahir l'aprovació de la sol·licitud de Google per a patentar els seus doodles, ni més ni menys que deu anys després que la companyia demanés a l'oficina que reconegués la propietat de Google d'allò que l'empresa considera no un simple divertiment, sinó un mètode de marketing la finalitat del qual és l'atracció d'usuaris del cercador perquè visitin els webs relacionats amb el tema del logotip del dia; un sistema del qual el cofundador de Google, Sergey Brin, se'n va declarar creador únic en la petició formal que va fer a l'UPSTO el 30 d'abril del 2001. La concessió d'aquesta patent (concretament la número 7 912 915) suposa l'exclusivitat per a Google de l'ús d'aquesta forma de captació d'usuaris, de tal manera que tothom que la vulgui fer servir haurà de demanar permís al gegant d'Internet. 
Agradi o no, aquesta nova argúcia del principal cercador de la xarxa és, potser, la manera més rendible que conec d'aprofitat l'enginy tipogràfic.


Silvia Senz

El Cant dels Ocells, versió jaroteo-mix

Digueu-me insolidària, però no tinc gaire costum de veure La Marató de TV3. En canvi, especialment des que hi participen alguns coneguts, miro de no perdrem el reportatge previ del making of del disc.
Els seguidors maratonians ja saben que en cada edició hi col·laboren artistes de fora dels Països Catalans, cantant en català. Enguany van acceptar el repte els Mojinos Escozíos, la Martirio i els Ecos del Rocío. Part dels Mojinos són molletans, i la Martirio és una cantant molt rodada cantant al seu estil cançons en diverses llengües. La part del lleó, doncs, els va tocar als membres del grup gadità, que tot i no tenir ni fava de català van tenir el bonic gest de crear expressament per a la Marató una sevillana en la nostra llengua: Per sempre.

Ja calia que fos "per sempre", perquè l'encomiable esforç d'acomodar-se a la fonètica de l'idioma els va fer suar de valent i dubto que el volguessin repetir. Tal com es mostrava al making of, per aprendre's la lletra van haver de fer-se una transcripció macarrònica, adaptada al fraseig melòdic (és a dir, sense respectar les separacions de mots) i alhora a l'ortografia castellana. Si fa no fa com aquelles castellanitzacions de temes musicals anglesos, estil Aserejé o Acuerrios, que fan petar de riure. O les demostracions de do de llengües d'alguns polítics que fan de mal sentir:

Perles com aquestes no esperes trobar-te-les en el teu entorn. Imagineu, doncs, com vaig reaccionar quan vaig ensopegar amb aquesta versió tan espaterrant (gairebé sacrílega) del Cant dels Ocells en el cançoner de la coral d'avis del meu pare, d'altra banda ple de cançons en català genuí i correcte:

Tant arriba a dependre la comprensió lectora de la imatge gràfica que hem après d'una llengua que, tot i que he estat fins i tot capaç de detectar una errada per omissió, hi ha frases que encara no sé quin equivalent català deuen tenir. I el fet que la lletra d'El Cant dels Ocells tingui més d'una versió i que aquesta sembli feta amb tècnica jaroteo-mix (segons l'oïda andalús i de memòria) no ajuda gens a treure'n l'entrellat. Sou capaços d'esbrinar què vol dir "da libren a lastiu"?


Silvia Senz

Petita història dels signes de correcció tipogràfica (no ortotipogràfica!)

Tot i que jo me'n oblido massa sovint, val la pena ullar de tant en tant els articles publicats als Cahiers GUTenberg, la publicació oficial del Groupe francophone des utilisateurs de TeX (association GUTenberg). Ara que ja són tots disponibles en pdf, he aprofitat per remenar-ne una mica l'índex i he trobat aquesta petita perla sobre la història dels signes de correcció tipogràfica ―sovint mal anomenada "correcció ortotipogràfica" pels qui no saben gaire res del seu ofici―, que mostra com és d'antiga la pràctica de la correcció de textos, quins beneficis té fer servir signes normalitzats en un context industrial i de quins factors depèn la vitalitat d'un signe:

Jacques André: Petite histoire des signes de corrections typographique, Cahiers GUTenberg, núm. 31 (1998), pp. 45-59.
<http://cahiers.gutenberg.eu.org/cg-bin/article/CG_1998___31_45_0.pdf>.

Silvia Senz