Com llegim (si no som correctors ni infants)

Deixant de banda la peculiar manera de llegir del corrector professional (particularment del tipogràfic) i les primeres fases de l’aprenentatge de la lecto-escriptura, el fet és que les persones no llegim lletra per lletra ni reconeixem les paraules com a resultat d'una reconstrucció seqüencial de cada lletra. I això és perquè els nostres ulls no escanegen el text de forma contínua, sinó que realitzen moviments en petits salts, o moviments sacàdics. 

 

• Els moviments sacàdics de progressió duren entre 20 i 40 mil·lisegons, combinats amb periodes de fixació més llargs, que duren entre 100 i 500 mil·lisegons (amb 230 ms de fixació mitjana). A grans trets, la mirada resta fixa o immòbil durant el 90 % del temps invertit en la lectura, i el 10 % restant va canviant en busca d’informació nova. 

L’àrea típica de cobertura és d’uns 30 graus entre fixació i fixació, la qual cosa comporta un salt cada 6 a 9 lletres, un valor que no es veu afectat pel cos de la lletra. 

 

• A més, aquest seguit de moviments i fixacions no sempre és lineal, en una única direcció, sinó que, de vegades, els moviments sacàdics fan regressions, és a dir, van enrere cap a una zona ja llegida de la mateixa línia o, fins i tot, de línies anteriors.

Aquestes regressions sacàdiques, d’amplitud variable, tenen quatre funcions: 

1. Recuperar informació no copsada.  

2. Retorn a una zona ben identificada, com a part del processament del significat del text. 

3. En cas que l’ull hagi avançat més ràpid que el processament cognitiu, realitzar un bucle d’espera per tal de deixar el marge de temps necessari per a la comprensió del text. 

4. Recol·locar la vista, corregint el focus inicialment fet en la paraula.

• Alhora, durant la lectura l’ull també fa moviments sacàdics de salt de línia, de gran amplitud (abasten uns 50 caràcters) i amb una durada de 80 ms. Comencen quan queden de 5 a 7 caràcters per acabar la línia.

• A cada fixació, l’ull pot percebre amb més o menys agudesa uns 30 caràcters, que es distribueixen de manera proporcional cap a la dreta i l'esquerra del punt de fixació. Així doncs, es pot processar més d’una paraula per cada fixació.

Malgrat els punts difusos que queden a banda i banda de cada fixació, el reconeixement de les paraules és possible gràcies a un processament en paral·lel, on la informació que aporten els trets gràfics dels caràcters ajuda a identificar les lletres i aquestes, al seu torn, ajuden a identificar síl·labes i paraules. De fet, en les llengües amb molta regularitat o transparència ortogràfica, com ara el castellà i el català, la síl·laba assumeix un paper important en la identificació visual de paraules escrites. Simultàniament, la informació que es va copsant de les paraules facilita la identificació de lletres i aquestes, al seu torn, el reconeixement de trets.

• Pel que fa als trets tipògràfics, quan llegim, a més, obtenim la informació principal especialment de la part superior i la part dreta dels caràcters, denominada zona fisonòmica.

Les ascendents i les descendents de les lletres són també fonamentals per discernir un caràcter d’un altre.

• Una lectura àgil es caracteritza, en general, per: 

– desplaçaments sacàdics amplis (amb economia de fixacions),  

– fixacions de curta durada 

– i moltes menys regressions que quan la lectura és lenta i dificultosa.

Alguns factors de variabilitat temporal en la lectura són: 

1. Les característiques del lector: capacitats perceptives, cognitives i entrenament lector. 

2. La complexitat temàtica i estructural dels textos: com més complex sigui un text, més perllongades seran les fixacions, més curts els salts sacàdics, més gran serà el nombre de regressions i més petita la velocitat de lectura. 

3. El tipus de lletra, només si es fan servir tipus poc comuns per a un determinat ús o per al lector al qual es destina el text. 

4. La quantitat de caràcters per línia afecta els moviments oculars. S’ha demostrat que el nombre òptim per línia és aproximadament de 52. Un nombre més gran dificulta els escombratges de retorn, fent que el lector comenci en una línia equivocada de text. Les sagnies a inici de paràgraf tenen, en aquest sentit, una funció díctica, que orienta l’ull cap a la línia correcta després del punt i a part. 

 

D'altra banda, es pot processar més d’una paraula en cada fixació, i si les línies no tenen prou caràcters aquesta capacitat no pot ser aprofitada amb eficiència.

 

Silvia Senz